Que una obra suporti el pas del temps té molt a dir de la qualitat
coreogràfica de l’autora i de la visió avançada que disposava aquesta quan la
va concebre. I això és el que succeeix amb Achterland
una peça creada el 1990 que no tan sols manté la seva excel·lència, sinó que
evidencia l’empremta, l’estil personal que Keersmaeker ha aporta, i continua
fent-ho, al món de la dansa; un estil absorbent que no se salva de tenir grans
defensors com també detractors.
El públic de Barcelona va poder gaudir d’aquesta obra l’any 1992 quan ja
coneixia el treball de la coreògrafa belga
a través dels seus muntatges Rosas danst
rosas i Ottone-ottone, exhibides a la ciutat comtal els anys 1983 i 1988,
respectivament. Ara, vint-i-set anys més
tard presenciem una nova adaptació d’Achterland,
una obra que ha significat molt en la trajectòria de Keersmaeker i de la seva companyia Rosas pel
fet d’haver sigut la seva primera producció a incorporar ballarins en una
companyia que, majoritàriament, havia estat integrada per dones i també pel fet
que la coreògrafa, en aquell 1990, s’afrontava a una creació purament coreogràfica,
després de treballs més teatrals com varen ser Verkommenes Ufer, Ottone-ottone i Stella.
Un dels valors més apreciats d’Achterland
és la simbiosi que s’estableix entre la dansa i la música. Una comunió que es
produeix gràcies a la sensibilitat i coneixement que té la coreògrafa de l’art
musical i que sap utilitzar per donar rellevància i vàlua a la seva obra. En aquesta ocasió, ha escollit les composicions d’Eugène Ysaÿe Sonates 1, 3 i 4 per a solo de violi , i
de György Ligeti, 8 estudis per a solo de piano,
per donar relleu a un llenguatge gestual que inclou un ventall d’estats emocionals
els quals no exclouen la sensualitat, la ironia, l’enfrontament, ni el donar rellevància
a la individualitat com a part vital d’un col·lectiu.
La presència a l’escenari de Joonas Ahonen al piano i de Juan María
Braceras al violí és un encert pel fet que s’integren al grup de tres ballarins i cinc ballarines de
manera natural a la vegada que potencia una sòlida comunicació entre tots ells.
Resulta un plaer visionar de nou
Achterland pel fet de poder analitzar el llenguatge enriquidor de
Keersmaeker. Ella sap anar tant a l’essència d’un gest com transportar aquest a
una brutal exposició. Sap tant buidar el moviment de tot ornament com
enriquir-lo, sempre de forma molt nítida, d’una gestualitat complexa. La
coreògrafa també és hàbil en saber traslladar sobre l’escenari unes dones de
mirada desafiant i moviments sensuals que, abillades amb americanes, estretes faldilles
i talons de vertigen, són capaces d’emetre unes formes de gran bellesa. Per
altra banda, Keersmaeker és una gran mestre a l´hora d’establir un llenguatge on
el terra és vital davant al fet de caure, rodar i aixecar-se d’uns ballarins
excepcionals, la personalitat física i la tècnica dels quals és sens dubte un
dels aspectes més apreciats del muntatge, com també ho és l’escenografia de
Herman Sorgeloos i la il·luminació de Jean Luc Ducourt. Junts construeixen uns
ambients màgics on la calidesa de la fusta i els enquadres d’unes llums càlides creen un espai molt seductor,
adient per acollir una relació íntima entre la música i la dansa
