Acorar

informació obra



Companyia:
Produccions de Ferro
Autor:
Toni Gomila
Intèrprets:
Toni Gomila
Direcció:
Rafel Duran
Escenografia:
Rafel Lladó
Vestuari:
Rafel Lladó
Il·luminació:
Rafel Febrer
So:
Rafel Febrer
Producció:
Produccions De Ferro
Sinopsi:

‘Acorar’ és una paraula mallorquina que significa ficar alguna cosa fins al cor i, també, aniquilar. ‘Acorador’ és el ganivet que es fa servir per degollar els porcs o una altra bèstia. Un títol prou indicatiu, una vegada explicat el seu significat per a nosaltres, d’un excel·lent espectacle escrit i interpretat per Toni Gomila i dirigit per Rafel Duran, premi de la crítica Serra d’Or 2012 al millor text de teatre català. Acorar és un monòleg visceral que ens porta al cor de Mallorca, a la matança del porc, la cita social més important per a qualsevol illenc, la decadència de la qual li serveix a Gomila per explicar la fi de la Mallorca tradicional. Alguns diuen que, en el futur, Acorar serà tan recordat com Mort de dama de Villalonga o l’Olympia a mitjanit de Porcel.

Crítica: Acorar

24/10/2019

De porc i de senyor

per Francesc Massip

Quina bona pensada ha tingut La Perla en tornar a programar Acorar de Toni Gomila, un dels espectacles més espaterrants dels darrers anys. Acorar participa d’una escriptura fluïda i àgil en la mesura que el monòleg esclata en distintes veus que l’actor recrea en una polifonia acolorida i matisada. Es tracta d’un vívid fresc de l’episodi més emblemàtic de la vida pagesa de tots els temps: la matança del porc. Acorar explica tot aquest singular ritual gastronòmic, avui en vies d’extinció, i alhora reflecteix fidelment una manera d’estar en la vida, amb el respecte de les jerarquies familiars i amb l’estricta divisió de rols i tasques. El matador és considerat com un bruixot que oficia la cerimònia, un sacerdot que enlloc de sotana duu una granota, i enlloc d’encenser, ostenta el gairebé litúrgic acorador, el ganivet d’un pam de fulla que serveix per enfonsar-lo fins al cor del garrí perquè la mort sigui immediata i sense agonia.

Hi ha una curosa investigació lèxica i una apassionant auscultació de la llengua genuïna que l’autor/actor destil·la amb ploma segura i diàfana dicció. L’idioma popular, que a Mallorca s’ha conservat fent xup-xup en assaonada tradició (malgrat l'intent d'extermini per part del sàtrapa peculiar, ara arrepapat a la poltrona europea revestit de taronja borda), emergeix fent roda de paó amb tot l’esplendor de parèmies i locucions. Aquí les paraules brillen com diamants en brut amagats en la roca. Preuats mots que es perden o cauen en desús substituïts per genèrics imprecisos i humiliants. S’evoquen aquells temps passats “quan créixer era amarar-se de paraules”. Paraules que defineixen, “diuen qui som, com vivim, què valoram i què menyspream”, i que en darrera instància són l’ànima del poble. Ho saben bé els lingüicides.

L’aparent monòleg es descomposa en els múltiples personatges que convoca el relat a través del dúctil cos i la veu caleidoscòpica de Gomila que adopta els més variats matisos i inflexions per fer parlar el matador, els capoladors, les jovençanes netejavísceres, els pastadors, la padrina... Dirigit per Rafel Duran, Toni Gomila ha aconseguit una peça madura, ajustada, directament dirigida a la consciència dels mallorquins, tan apegats a “lo seu” que mai no havia estat tan amenaçat com ara. Un text frondós i estimulant que el dramaturg desdoblat en intèrpret converteix en un espectacle captivador, mentre furga críticament en la deixadesa de molts i la malícia d’alguns que pot conduir la cultura balear a la desaparició.