Adeu Arturo

Teatre

informació obra


Direcció:
Jordi Milán
Intèrprets:
Xavi Tena, Annabel Totusaus, Núria Benet, Montse Amat, Toni Sans, Víctor Gómez , Miquel Arnau, Virginia Melgar, Alex Gonzalez, David Ramírez, Filomena Martorell
Companyia:
La Cubana
Sinopsi:

‘Adeu Arturo’ parla del mateix de sempre, de teatre. De el teatre que fem a la nostra vida quotidiana; el teatre que hi ha al carrer, als mercats, en les nostres feines, a la família, amb les nostres amistats i també socialment, on despleguem les nostres habilitats interpretatives en tota classe d'actes, "paripés", festes, casaments, batejos, comunions i enterraments.

 A partir de la mort als 101 anys d'edat de l'polifacètic artista internacional Arturo Cirera Mompou, el públic coneixerà el veritable guió de la vida d'aquest conegudíssim escriptor, pintor, escultor, col·leccionista d'art, poeta, compositor musical, dramaturg, actor i director.

 ‘Adeu Arturo’ és un cant a la vida i de com viure-la intensament. Una esbojarrada comèdia, amb tocs "surreals" que, com sempre, estarà amanida amb les coses que ens caracteritzen i a el més pur estil de La Cubana: amb participació del públic, sorpreses, música i molt d'humor.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Adeu Arturo

09/02/2022

L'herència putativa del senyor Arturo

per Andreu Sotorra

De la llarga nòmina d'espectacles multipolifacètics de La Cubana i dels seus ara ja més de quaranta anys ben portats hi ha un tret comú: la participació sempre en tots ells de part o tots els espectadors com a intèrprets improvisats o espontanis sovint sisplau per força. Amb l'espectacle «Adeu Arturo», la companyia s'ha hagut de reinventar a causa de les circumstàncies epidemiològiques, mascareta inclosa, que no aconsellen encara una excessiva interacció personal.

Però això no ha de decebre els milers de “cubanaires”, “cubaneros” i “cubanites” que passaran pel Teatre Coliseum de la Gran Via de les Corts Catalanes de Barcelona perquè des del primer moment se sentiran copartícips del funeral festiu que La Cubana ha rebut l'encàrrec d'organitzar per atendre les últimes voluntats del patrici andorrà, però establert a Barcelona i tota una figura universal, el senyor Arturo Cirera Mompou, un personatge carregat de medalles, honors i condecoracions de tot el món, entre les quals no falta el venerable llautó de la Creu de Sant Jordi.

Tan il·lustre patrici és Arturo Cirera Mompou que la mateixa alcaldessa de Barcelona, Ada per als amics, quan s'assabenta per les xarxes de la seva mort, ofereix el servei de cos present al Saló de Cent de l'Ajuntament. Però la família —una trepa de nebots i nebodes endolats de cap a peus com si fossin corbs— hi renuncia perquè ha d'acceptar que el “tiet Arturo” hagi triat el també centenari Coliseum i les seves entranyes per fer, just el dia que complia els 101 anys, l'últim adéu al món.

Deia que tothom se sentirà acompanyant i protagonista del funeral festiu. Només entrar, trobaran a les seves butaques els cartellets de rigor distribuïts pel servei de protocol que els identifica com a membres d'alguna de les moltes corporacions, associacions, grups locals o internacionals que un home de món com va ser Arturo Cirera Mompou va conrear al llarg de la seva fructífera vida.

Tampoc s'ha d'estranyar ningú que un dels protagonistes del funeral sigui precisament un lloro. Sí, un lloro de bell plomatge i bec esmolat, de nom Ernesto —meravelles de l'ensinistrament del bestiari amb vocació d'intèrpret— que va acompanyar tota la vida Arturo Cirera Mompou com a fidel amic després que li regalés ni més ni menys que el comandat en cap i president Fidel Castro en una de les gires d'Arturo a Cuba.

He dit “gires” perquè Arturo Cirera Mompou va fer tot el que pot fer una persona en aquest món i sempre amb èxit esclatant: pintar, escriure, esculpir marbres, compondre música, dirigir teatre i cinema, interpretar, col·leccionar peces d'art... i mantenir-se solter, liberal i fent sempre el que li havia donat la gana. I, sobretot, el més important, aplegar una gran fortuna que a l'hora de l'últim badall sempre és un consol per als que se'n senten hereus legitims sense saber que hi ha herències que poden ser més putatives del que aparenten.

Que ho preguntin sinó a una de les seves amistats més íntimes, l'Hermina, la veïna de tota la vida, la concertista de la gran tuba, que com ell i la seva família, havien viscut des de sempre al número 23 de la Rambla de Catalunya, just a l'edifici que dóna per darrera amb el també “trasero” del Teatre Coliseum, el mateix edifici que després va ser seu del departament d'Economia de la Generalitat de Catalunya, aquell edifici del famós terrat i la secretària judicial del 20-S que aquell 2017 va haver de saltar per uns armaris del gas que feien d'escaleta mentre fugia cames ajudeu-me per la platea del teatre camuflada com una comediant de la troupe o una vulgar espectadora de la funció de la nit per trampejar el “tumulto” que hi havia al carrer.

És gràcies a la trajectòria universal d'Arturo Cirera Mompou que els espectadors coneixeran en un pròleg en clau de panegíric algunes de les gestes del tal Arturo, des del 1921, quan va néixer, dos anys abans que s'inaugurés el Coliseum, passant per algunes de les efemèrides més destades de tot un segle en un recorregut que els guionistes, documentalistes i arxivers de La Cubana han elaborat exhaustivament i que tothom podrà llegir tranquil·lament a casa amb un full desplegable de considerables dimensions —cosa que vol dir que l'espectacle, creat el 2018, s'ha refet de cap i de nou després de voltar per la Seca, la Meca i les Valls... no d'Andorra sinó d'Espanya amb més de 300.000 espectadors a l'esquena— per adaptar-lo a les referències que més toquen el cor dels catalans.

Prou emotiva és la presència a la platea de representants vinguts d'arreu del món, des dels xeics àrabs amb “agal” i “kufiyya” blancs immaculats fins a les dames amb “mantilla” negra del tot vingudes de l'Espanya profunda passant per una representació de les Germanes de la Caritat de l'Hospitalet de Llobregat amb el seu hàbit gris i cornet al cap que perden l'oremus quan saben que a la platea del funeral hi ha també el senyor bisbe i el seu dit de beneir.

El funeral dura ben bé dues hores. I com que és «pur teatre», quan sembla que s'acaba... torna a començar. Mentrestant, per la tarima han passat, retent homenatge al difunt, tot de cossos de ball, transformistes, gaiters escocesos, personal de la funerària, una venerable “stripper”, una ancestral cantant italiana, un cor andorrà que posa la pell de gallina quan interpreta l'Himne Nacional d'Andorra anomenat “El Gran Carlemany”, també el xofer de confiança del senyor Arturo, en Rashid El-Halili, i vinga patims, patams i patums i fins i tot el president de l'Arca de Noè, la dels noms de fonts d'animals i també notari, N'Ignasi Búho —que vol dir Mussol— i que és qui té les claus de l'últim testament de l'Arturo Cirera i Mompou i que un es guadarà prou de desvelar als que no hagin assistit encara al funeral.

Diu el director i creador de l'espectacle «Adeu Arturo», Jordi Milán, que La Cubana sempre fa el mateix. Potser sí. Però en tot cas ho dissimulen molt bé perquè cada espectacle nou —i ara feia cinc anys que no aixecaven el teló a Barcelona— té el do de sorprendre tothom. Fins i tot els que potser es pensen que ja ho han vist tot. A La Cubana hi ha color, música, imaginació, humor, picaresca, mossegada i sobretot molt d'amor pel teatre sense renunciar mai a les seves arrels ni al seu origen.

La companyia d'«Adeu Arturo» continua sent un doll d'energia que fa que on només són onze intèrprets principals i sis acompanyants aviat sembla que en siguin un centenar. A «Adeu Arturo» hi ha, com en tots els altres espectacles de La Cubana, tot un devessall de canvis i canvis de vestuari, de caracterització, de personatges, de multitud de registres que fan que es visqui segurament tant de “teatre” per darrere que el que els espectadors veuen per davant.

I una marca de la casa inqüestionable que fa la impressió que no hagin passat quaranta anys llargs perquè, malgrat el relleu d'una nova generació d'intèrprets, sempre hi ha aquells que, pels seus gestos, pel seu parlar, per la seva actitud, semblen els mateixos dels que van arrencar l'aventura de La Cubana. Aquesta sí que és per al teatre català una herència de debò que en aquest cas, ben diferent de l'herència del pobre Arturo, no té res de putativa. (...)