Adolescer 2055

informació obra



Direcció:
Roberto Santiago
Intèrprets:
7 adolescents entre 13 i 19 anys
Escenografia:
Felype de Lima
Vestuari:
Guadalupe Valero, Clara Pérez
Il·luminació:
Paco Ariza
Producció:
Primera Toma, Brincadeira
Sinopsi:

Un grup d’ adolescents, aparentment normal, entra a una casa, aparentment normal, per passar un cap de setmana, aparentment normal... 

Adolescer 2055  narra les 24 hores en què un grup d’adolescents s’enfronta a un peculiar procés de selecció: adoptar un nen. 

Crítica: Adolescer 2055

10/04/2016

Propostes de reflexió en una trama molt negra

per Iolanda G. Madariaga

Som al 2055. Un grup d’adolescents d’entre 13 i 18 anys s’enfronten a una estranya situació: han estat convocats a passar un cap de setmana en una casa unifamiliar amb jardí i piscina, en una mena de no-lloc en el llindar entre la ciutat i el camp. Tots provenen d’un centre de menors, on viuen sense haver conegut als seus progenitors. L’anècdota conté prou força i misteri per seduir el públic jove, els set actors que intervenen ho són també i, d’altra banda, la forma de presentar la trama fragmentada dona dinamisme i frescor. Roberto Santiago, autor i director de l’espectacle, es proposa fer un teatre per a joves. En aquesta ocasió segueix un guió previ obra del veterà dramaturg Sanchís Sinisterra. No es tracte ara de desvetllar les sorpreses que reben els joves i les que ens deparen les seves actuacions, però per acabar d’adobar-ho tot, la història està “narrada” per un personatge que es mou també en un món liminal. Tot això permet als creadors plantejar els temes des d’una distància poc o molt èpica  -en el sentit brechtià. La presa de decisions, la condició inherent del ésser humà i la pressió del grup, entre d’altres, són les propostes de reflexió que ens plantegen aquesta jove companyia que ve de Madrid. La peça s’emmarca dins un teatre d’agitació social superant les propostes del Teatre de l’oprimit d’Augusto Boal. La senzillesa o pràctic despullament de tot artifici teatral en la posada en escena busca presentar-se com a “teatre pobre” i, malgrat això, la cura en el disseny d’il·luminació i la participació -via vídeo- de dos populars actors professionals (Silvia Marsó i Javier Gutíerrez), acaba per donar-li a l’espectacle un to notable.