Aire. Habemus corpus

informació obra



Composició musical:
Miquel G. Font
Coreografia:
Miquel G. Font
Dramatúrgia:
Marc Chornet
Intèrprets:
Emmanel Dobby, Jori Kerremans, Georgina Avilés Sarrias, Laia Vancells Pi, Maya Gómez, Nimrod Poles, Tiemen Stemerding, Justyna Kalbarczyk, Jaume Madaula, Groupe Acrobatique de Tanger
Direcció Musical:
Jordi Lluch, Miquel G. Font
Interpretació musical:
Cor Ciutat de Mataró
Escenografia:
Habemus Corpus
Vestuari:
Institut Europeu de Disseny, Ayda Diouri
Il·luminació:
Pol Queralt, Miquel G. Font
Vídeo:
Eloi Tomàs
Ajudantia de direcció:
Toni Guillemat
Producció:
Maria G. Rovelló
Sinopsi:

Potser és el final, potser és un nou començament... Ningú no sap què és exactament la mort, ni tan sols els mateixos personatges que, en aquesta peça coreografiada per Miquel G. Font i amb música del mateix autor, ja han fet front al final de la vida i, ara, s'esperen en un estat intermedi. Vestits amb una segona pell on únicament es distingeixen marques personals, aquests personatges dansaran mentre trien entre tornar pel mateix lloc on han vingut o continuar cap a un futur incert. Tot passa en un escenari d'estètica cuidada, on es combinen diferents capes visuals, projeccions i efectes puntuals fins a acabar traslladant els mateixos espectadors dins del món creat. Vuit ballarins interpreten la funció, que té com a banda sonora una música electroacústica i composicions per a coral interpretades a sis veus.

Obra de la mateixa ment, la música i el moviment de l'espectacle s'ajusten perfectament, recreant una atmosfera màgica. Els ulls i les orelles introduiran els espectadors i espectadores en un món on el temps i l'espai són manipulats per transportar-nos a una nova realitat. Basada en fets reals i producte d'un estudi acurat, AIRE és la darrera creació d'una companyia liderada per Miquel G. Font, que ha ballat a companyies del prestigi del Béjart Ballet Lausanne (Suïssa), el Dominic Walsh Dance Theater (EUA), Lanònima Imperial (Barcelona) o la Tanzcompagnie Oldenburg (Alemanya), i ha creat peces per a l’Internationales Tanz-Festival Hannover (Alemanya), l’Staatstheater Mainz (Alemanya), el Theater Basel (Suïssa) o el Miami City Ballet (EUA).


Crítica: Aire. Habemus corpus

30/07/2017

Atrapada

per Núria Cañamares

Després de la mort, què? ‘Aire’ s’endinsa en aquesta incògnita universal acompanyant 8 personatges en els últims instants de la seva vida fins la crida del més enllà. La dansa contemporània i l’audiovisual són l’instrument per bastir aquest espai intermedi desconegut. Primer arrenca el vídeo, una autèntica pel·lícula excel·lentment produïda que situa l’espectador. Després ja es passa a l’acció real amb els cossos estesos sobre l’escenari despertant en aquest misteriós estadi.

Segurament perquè tots som iguals quan ens arriba l’hora, vesteixen de color carn. Una uniformitat que s’estén al moviment. Espasmòdic, repetitiu. A la peça li costa ben bé 15 minuts arrencar –curt a banda–, un lapse de temps excessivament perllongat que no va a favor de la paciència de l’espectador. És aleshores que el contemporani pren el relleu al gest i es gaudeix en plenitud de la coreografia. La tècnica dels ballarins és indiscutible –traspuen formació clàssica–, però la dansa se situa més a prop de l’exercici artístic que de l’expressió escènica. Li falta ànima.

Més tard, ‘Aire’ enceta un altre tram d’aquest estadi passatger amb una dramatúrgia més entenedora que, de nou, necessita l’audiovisual per explicar-se. Els ballarins creen quadres que, a poc a poc, narren un relat que acabarà verbalitzant-se en diferents idiomes –de nou, la universalitat– davant la desesperació de voler comunicar quan el temps ja fa el compte enrere. “Si hagués sabut que era l’últim cop que et veia t’hauria dit...”. L’escena aconsegueix l’efecte desitjat amb uns minuts i segons que corren avall inexorablement cobrant més i més intensitat, tant sonora com visual. La intriga és màxima, però punxa en la resolució.

El desenllaç permet el lluïment de cada ballarí així com dels solistes del cor Ciutat de Mataró, en directe a escena, encara que no apareix fins al final i en un ultimíssim pla. Es resol, un per un, cada cas en una seqüència bella, però també repetitiva i dependent del vídeo.

Fins a quin punt és lícita la intrusió del cinema al teatre? No hi ha cap problema en utilitzar l’audiovisual. Cada cop els espectacles són més multidisciplinars i difícils d’etiquetar, però certament va en detriment de la capacitat d’evocar i l’essència de “l’ara i aquí” de les arts escèniques.

‘Aire’ és creativament inventiva i realça la dansa amb un bon treball lumínic i sonor, però, malgrat que la dramatúrgia podria ser sòlida i emotiva ja que “la proposta està basada en fets reals” i té uns meravellosos llenguatges a l’abast per desplegar-se, voleia atrapada en aquest estadi eteri on, de moment, només ideem hipòtesis.