Després de la
mort, què? ‘Aire’ s’endinsa en aquesta incògnita universal acompanyant 8 personatges
en els últims instants de la seva vida fins la crida del més enllà. La dansa contemporània
i l’audiovisual són l’instrument per bastir aquest espai intermedi desconegut. Primer
arrenca el vídeo, una autèntica pel·lícula excel·lentment produïda que situa l’espectador.
Després ja es passa a l’acció real amb els cossos estesos sobre l’escenari
despertant en aquest misteriós estadi.
Segurament
perquè tots som iguals quan ens arriba l’hora, vesteixen de color carn. Una
uniformitat que s’estén al moviment. Espasmòdic, repetitiu. A la peça li costa
ben bé 15 minuts arrencar –curt a banda–, un lapse de temps excessivament
perllongat que no va a favor de la paciència de l’espectador. És aleshores que el
contemporani pren el relleu al gest i es gaudeix en plenitud de la coreografia.
La tècnica dels ballarins és indiscutible –traspuen formació clàssica–, però la
dansa se situa més a prop de l’exercici artístic que de l’expressió escènica.
Li falta ànima.
Més tard, ‘Aire’
enceta un altre tram d’aquest estadi passatger amb una dramatúrgia més entenedora
que, de nou, necessita l’audiovisual per explicar-se. Els ballarins creen
quadres que, a poc a poc, narren un relat que acabarà verbalitzant-se en diferents
idiomes –de nou, la universalitat– davant la desesperació de voler comunicar
quan el temps ja fa el compte enrere. “Si hagués sabut que era l’últim cop que
et veia t’hauria dit...”. L’escena aconsegueix l’efecte desitjat amb uns minuts
i segons que corren avall inexorablement cobrant més i més intensitat, tant
sonora com visual. La intriga és màxima, però punxa en la resolució.
El desenllaç
permet el lluïment de cada ballarí així com dels solistes del cor Ciutat de
Mataró, en directe a escena, encara que no apareix fins al final i en un ultimíssim
pla. Es resol, un per un, cada cas en una seqüència bella, però també repetitiva
i dependent del vídeo.
Fins a quin
punt és lícita la intrusió del cinema al teatre? No hi ha cap problema en
utilitzar l’audiovisual. Cada cop els espectacles són més multidisciplinars i
difícils d’etiquetar, però certament va en detriment de la capacitat d’evocar i
l’essència de “l’ara i aquí” de les arts escèniques.
‘Aire’ és
creativament inventiva i realça la dansa amb un bon treball lumínic i sonor,
però, malgrat que la dramatúrgia podria ser sòlida i emotiva ja que “la
proposta està basada en fets reals” i té uns meravellosos llenguatges a l’abast
per desplegar-se, voleia atrapada en aquest estadi eteri on, de moment, només ideem
hipòtesis.
