Aire. Habemus corpus

Dansa

informació obra


Composició musical:
Miquel G. Font
Coreografia:
Miquel G. Font
Dramatúrgia:
Marc Chornet
Intèrprets:
Emmanel Dobby, Jori Kerremans, Georgina Avilés Sarrias, Laia Vancells Pi, Maya Gómez, Nimrod Poles, Tiemen Stemerding, Justyna Kalbarczyk, Jaume Madaula, Groupe Acrobatique de Tanger
Direcció Musical:
Jordi Lluch, Miquel G. Font
Interpretació musical:
Cor Ciutat de Mataró
Escenografia:
Habemus Corpus
Vestuari:
Institut Europeu de Disseny, Ayda Diouri
Il·luminació:
Pol Queralt, Miquel G. Font
Vídeo:
Eloi Tomàs
Ajudantia de direcció:
Toni Guillemat
Producció:
Maria G. Rovelló
Sinopsi:

Potser és el final, potser és un nou començament... Ningú no sap què és exactament la mort, ni tan sols els mateixos personatges que, en aquesta peça coreografiada per Miquel G. Font i amb música del mateix autor, ja han fet front al final de la vida i, ara, s'esperen en un estat intermedi. Vestits amb una segona pell on únicament es distingeixen marques personals, aquests personatges dansaran mentre trien entre tornar pel mateix lloc on han vingut o continuar cap a un futur incert. Tot passa en un escenari d'estètica cuidada, on es combinen diferents capes visuals, projeccions i efectes puntuals fins a acabar traslladant els mateixos espectadors dins del món creat. Vuit ballarins interpreten la funció, que té com a banda sonora una música electroacústica i composicions per a coral interpretades a sis veus.

Obra de la mateixa ment, la música i el moviment de l'espectacle s'ajusten perfectament, recreant una atmosfera màgica. Els ulls i les orelles introduiran els espectadors i espectadores en un món on el temps i l'espai són manipulats per transportar-nos a una nova realitat. Basada en fets reals i producte d'un estudi acurat, AIRE és la darrera creació d'una companyia liderada per Miquel G. Font, que ha ballat a companyies del prestigi del Béjart Ballet Lausanne (Suïssa), el Dominic Walsh Dance Theater (EUA), Lanònima Imperial (Barcelona) o la Tanzcompagnie Oldenburg (Alemanya), i ha creat peces per a l’Internationales Tanz-Festival Hannover (Alemanya), l’Staatstheater Mainz (Alemanya), el Theater Basel (Suïssa) o el Miami City Ballet (EUA).


Crítica: Aire. Habemus corpus

14/07/2017

Abarcar massa, palpar la màgia només puntualment

per Jordi Bordes

Miquel G. Font és una font inesgotable d'idees que puja a escena, sempre amb la dansa, sovint amb altres elements com els d'instal·lació i teatrals del Teen time gone de la Nau Ivanow de fa uns mesos. O amb el cinema i el cant coral en aquesta ocasió. En aquest treball el coreògraf i compositor és més ambiciós. Ha processat experiències personals dins de l'espectacle i ho aconsegueix transmetre a un equip molt ampli. En aquesta peça, per exemple, hi ha involucrat el Cor de Mataró, un equip de rodatge, l’Institut Europeu del Disseny i els vuit ballarins de la companyia. Ell lidera tot el procés i s’embruta les mans creant en cada àmbit. Potser el problema és que li falta aguantar la mirada externa, la de direcció, per tensar millor la dramatúrgia, aprofitar al màxim cada aportació i aconseguir que aparegui la sorpresa davant dels seus ulls. La coreografia té moments preciosos, com el final en què cant i ball s’acaronen. Hauria de ser una situació que es produís durant tota la peça o en molts més instants. És una llàstima comptar amb un cor que només canta quan els ballarins han desaparegut. O presentar unes malles que no aporten gaire res i tapen uns cossos que respirarien més realistes amb roba interior i el vestuari que, contínuament, es van desprenent. O marcar el focus de la llum que apropa a la fi de la vida (Ghost és una referència evident) amb la senzillesa i la potència, i sense necessitat de tantes autovies vitals. Potser en comptes de voler donar tantespasses endavant, arriba un moment en què és millor posar un peu darrere l'altre i exprémer la idea, i els còmplices per treure totes les fragàncies. Fins i tot, despreocupant-se de la narrativitat, si és necessari. 

El seu treball, això sí, en comptar amb tants elements és prou suggerent i troba elements per captar l'atenció del públic més divers. Però, com que no pot mantenir l'atenció, l'interès els pot decaure perillosament. Per cert, el cronòmetre que és un element de molta força, ja va jugar-hi Quim Masferrer a Temps. Tant senzill, tant contundent. Cal ser-li fidel i aprendre a descartar accions o moviments per concentrar la proposta. Endavant!