Algo habrá que hacer

Teatre | Nous formats

informació obra


Companyia:
Los Informalls
Sinopsi:

Proposta iconoclasta en procés de Losinformalls, una companyia formada el 2013 que se salta les normes a cop d'humor i que ja ha començat a fer forat en l'escena europea. Per entrar en calor la segona setmana de Katharsis.

Caldrà fer alguna cosa, però tenim moltes idees i no ens hi caben totes: unes de vives i d'altres de mortes, unes de bones i d'altres de no tant. Caos, soroll, barricades, cants gregorians, decisions que t'encanonen i molts likes. Tu amb mi o jo contra teu? Un moment! Atura't! Caldrà dir alguna cosa o caldrà ballar alguna cosa, però ballarem amb 'b' o vallarem amb 'v'?

Enmig del procés de la seva segona producció neix Algo habrá que hacer com un espai performatiu cru i poètic on Losinformalls revelen fragments de la seva exploració artística. Un lloc intangible on el concret s'entrellaça amb l'incert, provocant un estat general de dubte i repte envers l'acte escènic. Serem lliures al Lliure?

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Algo habrá que hacer

21/01/2024

Un altaveu a la divertida inconsciència

per Jordi Bordes

Ben bé és això. Una gamberrada amb el permís de disparar un extintor, de llançar cors antiestrès a propulsió o de disculpar-se per estar improvisant amb un grafit sobre un llençol. D'una frescor incontestable, ballar com un globus que es desinfla mentre es pitja un ambientador. Los Informalls són amics del fum i de deixar polseguera (ni que sigui empassant-se una cullera sopera de cacau en pols i estossegant). Voltant entre el públic i impossible d'entendre la seva intervenció actoral, té un cert aire de Fura dels Baus d'esplai, en què els caps de colla tenen el privilegi de subvertir les normes i els codis durant només 30 minuts. La sorpresa no té l'angúnia per sentir-se amenaçats per un artilugi rovellat (Manes) i uns actors amb una màscara amb una motxilla sospitosa com la de l'estació d'Atocha (Imperium)

Amb menys temps, el món podria esclatar en pitjar el mític botó vermell. En tot cas, Luís García i Pere Joseph estan lluny de ser cap amenaça mundial i només juguen amb amenaces adolescents, com les de deixar anar una goma tensada al rostre de l'altre: combrega, de fet, en el primer treball de Nao Albet i Marcel Borràs (Teenager experience). Com ballar accelerant el ritme i augmentant el contacte fins a apropar-se a la grimpada de cossos i braços.

La informalitat és la seva targeta de presentació i la llueixen orgullosos, com qui ensenya una ferida feta per una caiguda amb la bici o es riu de la seva ignorància sigui en l'univerrs digital o en en el de dsconeixer els aluents del Guadalquivir. LosInformalls són de civilització mecànica, d'aparells fets amb PVC. Hi ha pista de so i llum, però pot molt ben ser que es descuidin de tirar-la, com no activar la sortida a la terrassa o deixar abandonada una gespa enrotllada.

Per seguir-los, per escoltar-los cal mantenir el mateix to del "ves que vinc o no sé on vaig". La llibertat, avui, va tan escassa que s'ensenya en càpsules de 30 minuts i el públic riu dels nervis per la improvisada sorpresa. Què més es pot demanar? El més marges del teatre trepitgen els camins incerts de l'espontaneïtat.