Michikazu Matsune presenta un pulcre treball que se serveix de la paraula i d'una quietud densa per reforçar la idea de ritual d'una funció qualsevol. Compartir la vida, cedir-la a l'escena per a gaudi de les ombres de la platea és un despreniment costós. Cada minut viscut, és un minut menys de la resta de la vida. Cedir-lo, compartir-lo, cal viure'l com una contribució a la realització personal. I així, cada estona és, en realitat, un moment culminant vital i, per tant, la millor manera de respirar-lo dels artistes. Coincideix amb la mirada del Castroponce de Pablo Rosal que diu que a l'escena cal voluntat de perdonar i generositat.
L'artista s'acompanya de l’Elizabeth i en Frans, tots tres de generacions i procedències diverses fan recompte de la seva cartera d'amistats, com qui mira un àlbum de fotos antic. Cada nom projectat indica un record més llunyà o proper en què evidencia les ganes de reconnectar-hi (o no). En els calaixos de la memòria hi ha els familiars i amics de la infància. També aquells companys de professió i veïns que han conviscut algun episodi amb el protagonista. El mirall entra en un bucle quan Michikazu recorda la primera actuació de Frans a Àustria. Ell el va anar a veure i en va quedar captivat amb una imatge que sempre més condicionarà la vida amb el seu amic. Frans es va despullar i tot ensenyant amb les cames obertes el forat del cul, saludava l'audiència darrere els genitals penjant. Un impacte còmicament emocional.
En una funció hi ha els que hi són. I també els que haurien d'haver arribat. O els que ja no podran ser-hi més (perquè s'han mort o perquè s'ha estruncat la relació amb els artistes que hi intervenen). Del santoral de personatges emergeixen noms com John (Cage) Jêrome (Bel). Adreçar-s'hi en primera persona els treu de l'estanteria on els té instal·lada la fama i esdevenenr persones humanes amb pensaments trivials, quotidians, que comporta que ells sempre formaran part del col·lectiu vital dels tres artistes. A la consecució de noms i testimonis (que van modificant-ne el color i introduint l'humor i un punt de voluntat de quedar en ridícul dels propis testmonis) s'hi sumen breus intervencions coreogràfiques. Des de la rectitud de Frans a l'agilitat i el sal d'Elisabeth i la tensió dels braços de Michikazu. Si ell va esglaiar-se pel forat del cul del seu company (assegut en aquella funció a primera filera) el públic somriu absort com qui mira pel forat del pany.
