All together

Teatre | Nous formats

informació obra


Autoria:
Michikazu Matsune
Intèrprets:
Elizabeth Ward, Frans Poelstra, Michikazu Matsune
Sinopsi:

Reunir en un mateix lloc totes les persones que han estat importants a la nostra vida. Això és el que l’artista japonès-austríac Michikazu Matsune, acompanyat per en Frans Poelstra i l’Elizabeth Ward, es proposen fer a All Together. No seríem qui som sense la influència que tantes altres persones han exercit sobre nosaltres: antigues professores amb qui hem perdut el contacte, familiars que ens han deixat, examants, amigues d’infantesa, companyes de feina, celebritats artístiques… Un inesgotable univers de noms i d’històries que en Michikazu, l’Elizabeth i en Frans –tres persones amb diferents orígens geogràfics, culturals i generacionals– desgranen de manera hilarant i sistemàtica, durant una hora en la qual viatjarem a través del temps i dels continents, sense moure’ns de la butaca.

La distància i la separació en un món globalitzat són temes que la pandèmia va posar sobre la taula, però també la pregunta de qui som en relació als altres. Aquesta és una inquietud que ressona en altres propostes que podem veure al festival, com les de la Sònia Gómez o Las Huecas. En el cas d’en Michikazu, la idea ve d’abans que ningú hagués sentit parlar mai de pangolins ni de coronavirus.

D’un elevadíssim component personal, la peça està creada íntegrament a partir de les vivències dels tres intèrprets, que les relaten en forma d’anècdota amb molt de sentit de l’humor i del ridícul. I de vegades les històries entren inesperadament dins del seu cos i els posseeixen, tot portant fins al Principal de Terrassa una amiga que balla tecno en una fàbrica abandonada a Berlín, una companya de pis pàmfila a Nova York o una àvia que fa teatre japonès amateur. I és que en Michikazu ve del moviment i la dansa, des d’on s’enfronta a una peça on el cos juga amb els límits del record i l’absència.

Poesia, humor, absurditat i crítica conflueixen en l’obra d’un artista tan enginyós com inclassificable, que us podeu trobar a festivals de tot el món –i que acaba d’estrenar la seva última peça al Festival d’Avinyó–, però que és el primer cop que presenta la seva feina a casa nostra. Una ocasió única per descobrir el seu univers.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: All together

01/10/2023

Els que hi som i els que no hi han volgut ser

per Jordi Bordes

Michikazu Matsune presenta un pulcre treball que se serveix de la paraula i d'una quietud densa per reforçar la idea de ritual d'una funció qualsevol. Compartir la vida, cedir-la a l'escena per a gaudi de les ombres de la platea és un despreniment costós. Cada minut viscut, és un minut menys de la resta de la vida. Cedir-lo, compartir-lo, cal viure'l com una contribució a la realització personal. I així, cada estona és, en realitat, un moment culminant vital i, per tant, la millor manera de respirar-lo dels artistes. Coincideix amb la mirada del Castroponce de Pablo Rosal que diu que a l'escena cal voluntat de perdonar i generositat.

L'artista s'acompanya de l’Elizabeth i en Frans, tots tres de generacions i procedències diverses fan recompte de la seva cartera d'amistats, com qui mira un àlbum de fotos antic. Cada nom projectat indica un record més llunyà o proper en què evidencia les ganes de reconnectar-hi (o no). En els calaixos de la memòria hi ha els familiars i amics de la infància. També aquells companys de professió i veïns que han conviscut algun episodi amb el protagonista. El mirall entra en un bucle quan Michikazu recorda la primera actuació de Frans a Àustria. Ell el va anar a veure i en va quedar captivat amb una imatge que sempre més condicionarà la vida amb el seu amic. Frans es va despullar i tot ensenyant amb les cames obertes el forat del cul, saludava l'audiència darrere els genitals penjant. Un impacte còmicament emocional.

En una funció hi ha els que hi són. I també els que haurien d'haver arribat. O els que ja no podran ser-hi més (perquè s'han mort o perquè s'ha estruncat la relació amb els artistes que hi intervenen). Del santoral de personatges emergeixen noms com John (Cage) Jêrome (Bel). Adreçar-s'hi en primera persona els treu de l'estanteria on els té instal·lada la fama i esdevenenr persones humanes amb pensaments trivials, quotidians, que comporta que ells sempre formaran part del col·lectiu vital dels tres artistes. A la consecució de noms i testimonis (que van modificant-ne el color i introduint l'humor i un punt de voluntat de quedar en ridícul dels propis testmonis) s'hi sumen breus intervencions coreogràfiques. Des de la rectitud de Frans a l'agilitat i el sal d'Elisabeth i la tensió dels braços de Michikazu. Si ell va esglaiar-se pel forat del cul del seu company (assegut en aquella funció a primera filera) el públic somriu absort com qui mira pel forat del pany.