L'obra Amanda T, d'Àlex Mañas, ja ha viscut dues temporades en sales petites (el 2016 a l'Atrium de Barcelona i, posteriorment, a Madrid). Fins ara, no havia fet la prova de fer una sessió per al públic jove. Tot i que l'obra té els ingredients per a interessar al públic adult, certament, en què ressona més és en els joves que tenen una edat propera a Amanda, que potser viuen una amenaça similar i que els serveix per a enfrontar-la. Però el que és més interessant d'aquesta obra és que apel·la a la corresponsabiltiat de tots per permetre aquest abús, per entrar al joc (encara que sigui per no quedar fora del grup o qüestionat per ell). Com a Macho man hi ha una evident empatització amb la víctima i una certa reflexió que interpel·la als observadors. Perquè observar no rebatre aquest abús és deixar sola la víctima i, per tant, ser part d'aquest problema endèmic social. També, com en aquesta instal·lació impulsada per Àlex Rigola, no hi ha cap voluntat a aproximar-se a l'agressor (més que per identificar-s'hi i justificar-lo, per descobrir quin grau d'agressor tenim tots dins en potència). Una obra que permet convertir-se involuntàriament en agressor (d'una situació molt menys greu però també vergonyant) és l'obra de teatre de l'oprimit 1000 likes, en què el públic pot intervenir en una conversa de wttsp entre els espectadors i els personatges ficticis. Corprèn.
La interpretació del duet Laia Manzanares/ Xavi Sáez (Isak Férriz el subsituirà en la segona tanda de funcions al TNC) manté una tensió estranya. Sense quasi fregar-se, cada gest té una violència implícita. Per cert, que sobta veure el canvi de paper de Manzanares, després del seu personatge provocador de Temps salvatge. Aquí, tot es veu sospitós, brut, interessat, covard. La senzillesa de l'escena, deixant els actors desarmats d'elements en què refugiar-se (com ara l'atrezzo) ensenya el grau de solitud que deuria sentir Amanda, en el silenci del bullying. Una mala gestió emocional, que ningú va saber advertir ni frenar (Laia Manzanares responia als Marcians de TV3 que perquè hem de prevenir i no pas, eliminar les actituds dels agressors) porta a la catàstrofe. ensenyar dos pits va fer fràgil a Amanda T. En canvi, ensenyar el pit com a arma per a rebutjar les formes políticament correctes o repressores (com a La mujer más fea del mundo, per no parlar de les de Femen) desarma el contrincant que no sap com reaccionar. És en l'actitud que hi ha la fortalesa, no en ensenar o amagar les parts íntimes. A la Tallers, en la primera funció per a instituts, el públic ha quedat glaçat. Comprovat.
