Fa uns anys, vaig conèixer la tràgica història
d’Amanda Todd en unes xerrades sobre ciberassetjament. Em va colpir com ho ha
fet arreu a milions de persones. Quan fa dues temporades vaig saber que l’Àlex
Mañas n’havia fet una versió teatral vaig aplaudir secretament la idea, perquè,
aleshores, no vaig tenir l’ocasió de veure-la en aquell muntatge a la sala
Atrium (octubre de 2016). Ara aplaudeixo el remuntatge de la Tallers del TNC i
penso que hauria de tenir un recorregut més llarg. Aquesta és una versió lliure
d’uns fets que van culminar el 7 de setembre de 2012. No es tracta d’una
reconstrucció de fets, sinó d’una fabulació sobre els somnis i les esperances
d’una noia de 13 anys. Unes esperances arrabassades per un depredador que
aprofita la ingenuïtat de la jove per convertir la seva vida en un infern
durant dos llargs anys. L’obra que no segueix un discurs lineal, recorre a la
forma que la protagonista va triar per anunciar el seu suïcidi per articular
una narració força atemporal. Les xarxes socials que la van condemnar van ser
l’escenari del seu anunci. A l’escenari es projecta una recreació d’aquest
anunci dotant el muntatge d’un aire documental; aquestes projeccions
s’intercalen amb d’altres del que està passant a escena: una bona manera
d’expressar l’efecte d’altaveu i tornaveu atribuïble a aquestes mateixes
xarxes. En escena només dos intèrprets que es transmuten en diferents
personatges. Laia Manzanares és, sobretot però entre d’altres, Amanda T. Una
Amanda T vital, agosarada i ingènua, amb l’energia pròpia d’una adolescent: una
barreja perfecta d’inconsciència i vitalitat. Mañas ha imaginat escenes a algun
dels centres escolars on Amanda va intentar cursar els seus estudis després
d’haver d’abandonar el seu institut primer, allí havia quedat indefectiblement
marcada per la difusió de les imatges robades per l’assetjador. Ha imaginat
també altres situacions de domini d’un pretès productor musical sobre
l’aspirant a estrella musical que era Amanda. Escenes domèstiques, escenes amb
companyes o amb professorat. En tot moment però, l’espectador és conscient que
es tracta d’una dramatització ajudat per uns cartells que ens situen l’espai
i/o els personatges que hi intervenen. Una forma de distançament que rebaixa
potser la implicació emocional amb l’escena en concret però que reforcen la
idea de la terrible soledat que pateix la protagonista. És en aquesta idea on,
al meu parer, el muntatge toca el moll de l’os del drama: la soledat de la
víctima. Escena a escena veiem com s’aixeca al seu voltant un mur
d’incomprensió que l’aïlla i va elevant de forma exponencial la seva condició
de víctima. En el fons, sense massa subratllats, l’espectacle fa evident la
culpabilització que la societat fa dels somnis d’estrella i de la ingenuïtat de
l’Amanda. Una societat que esdevé còmplice de l’assetjament que pateix Amanda. Aquí
rau una bona part de l’interès d’aquesta peça que, d’altra banda, suposa una
bona manera d’alertar sobre el perill d’un ús incontrolat de les xarxes.
Afegiria tan sols un però, sense massa èmfasi: sembla que a la funció li escau
un aforament menor al de la Tallers.
