Amor ³ (Shakespeare al cap)

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Júlia Calzada, Joana Castellano, Gisela Guitart
Companyia:
Fac-òf
Dramatúrgia:
Júlia Calzada, Joana Castellano, Gisela Guitart
Direcció:
Laura Aubert
Sinopsi:

Un match, una decisió a prendre. L’amor idealitzat, l’amor obsessiu i l’amor realista discuteixen per arribar a un acord. Estimar o no estimar, aquesta és la qüestió. A través dels Sonets de Shakespeare, els amors s’embarcaran en un mar de possibilitats, d’expectatives, de “i si”, d’il·lusions i de pors per tal de treure’n l’entrellat.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Amor ³ (Shakespeare al cap)

30/03/2022

Gronxar l'amor, saltar al buit

per Jordi Bordes

En un espai intederminat, conceptual (potser dins del cervell?) h ha una disputa contínua entre tres forces que es contraposen, que s'equilibren. Semblen condemnades sempre a una mena de punt mort latent. Són tres maneres de viure, de resistir-se a l'amor. Hi ha la mirada romàntica, és clar, la que somia en perdre el cap i tots els versos de Shakespeare per un amor en format de calfred; Hi ha qui el procura situar en l'espai racional, pragmàtic de conviure, ser mare, formar una família conviure en pau sense grans trasbalsos; I hi ha qui no vol donar-lo mai per perdut, que creu en el dolor per forjar una relació obsessiva, dependent, però alhora que troba moment d'escalf, de reconciliació. I entre les tres mirades, i malgrat les tres mirades, acaben apareixen amors possibles. Sigui el cambrer del que no se li coneix ni la veu. Sigui la del jove que s'inscriu a Tinder i marca un match. Sigui de la relació amb el primer amor que l'altra ha donat per acabada però que un mai deixa de retornar-hi. Clàudia Cedó va imaginar les diferents mirades d'una persona per calibrar si es trencava una relació a Et planto. La companyia Fac-òf, com Cedó, fugen del frontisme binari (blanc/ negre, sí/no) sobre una relació i prefereix construir un equilibri a tres, que és molt més inestable i, probablement, molt mes proper al desequilibri per l'amor.

Els sonets de Shakespeare hi són puntualment. Mana el debat entre aquests tres personatges que es consolen i s'anul·len contínuament. En un espai abstracte com el de La nostra parcel·la però en el que només es debat sobre l'amor (l'existencialisme no desenfoca en els altres camps). Entre cables, com qui reviu una seqüela de Matrix, l'amor es conjura i fa ballar el cap, es gronxa capriciosament alcant-se ben amunt i convidar a fer un salt a l'aire. La lluita entre els tres fronts oberts, però, tindrà ritme de combat de floret. No es pot barrar lamor; ncom no serveixen de gaire res una porta al mig del camp. I en aquesta peripècia, les tres protagonistes viuen un amor abstracte, ben poc físic. S'hi gronxen però no saben com saltar al buit i sortir d'aquesta mena de presó malaltissa de desigs volàtils, mai confirmats ni desmentits.