Et planto

Teatre

informació obra


Composició musical:
Lluís Robirola, Marc Company
Intèrprets:
Eduard Serra, Genís Casals, Júlia Falgàs, Arnau Nadal
Escenografia:
Lluís Nadal 'Koko'
Vestuari:
El Vol del Pollastre
Companyia:
El Vol del Pollastre
Producció:
El Vol del Pollastre
Il·luminació:
Lluís Robirola
So:
Lluís Robirola
Estrena:
Temporada Alta 2015
Dramatúrgia:
Peter Brook
Direcció:
Peter Brook
Sinopsi:

Una noia vital i romàntica i un noi avorrit aficionat a la jardineria plantegen una equació de fàcil resposta: ella el planta. La companyia El vol del pollastre de Banyoles, de nou amb text de Clàudia Cedó, encarna en una actriu i tres actors una reflexió sobre el desig. Un muntatge que parla sobre els perquès de la necessitat de retenir el que desitgem i de com perdem l’interès una vegada ho aconseguim. I si amb això la protagonista poda tota possibilitat de futur? Et planto és un joc de nines russes, una comèdia esbocinada, una història d’amor en espiral que intenta sobreviure trasplantant els protagonistes les vegades que faci falta.

Crítica: Et planto

14/02/2016

Horticultura creativa

per Jordi Bordes

Un pollastre no pot fer més que maldats en un jardí. El vol del pollastre, la tendra companyia de la Faktoria d'Arts de Banyoles, s'aventura a fer temporada al Tantarantana amb un muntatge tant insòlit com divertit: fer un transplantament del món de la parella a escena. és un divertiment fresc que no és aconsellable treure'n conclusions sobre la dependència del noi amb la noia i viceversa. L'obra es completa amb un audiovisual naïf i una música suggerent que ajuda a plantejar aquest divertiment.

Ella és una noia inconstant, insatisfeta amb el que té i sempre desitjant el que acaba d'abandonar. D'un enamorament ràpid i una frescor seductora. Ell, en realitat, són tres actors. En principi, cada un d'ells responen a diferents estímuls del xicot: el racional, l'enamorat i l'intuïtiu però són pcompratiments molt obert, que es barregen. Sí que permet conèixer el pensament intern del noi en un format diferent al Jo sóc un altre (T6-TNC, 2006) d'Esteve Soler. Si es desplega el pensament del Miquel és impossible pensar com carbura la Júlia, que tant aviat s'acomoda com s'incomoda: és un desequilbri buscat. El joc permet que aquest Miquel es transformi en un seductor i intrèpid fotògraf i trompetista que actua a París. Perquè sí. El conflicte  es produeix en les diverses personalitats del Miquel. 

El text, sense pretendre denunciar ni confessar gaire res, l'interpreta una companyia molt tendra. L'entusiasme juga a favor d'algunes escenes, tot i que es nota una dependència a la respiració de la sala per fer pujar la nata d'aquesta comèdia romàntica que té molt de cupcake de torn. Perquè aquest abandonament només es converteix en una estratègia per aguantar el canvi d'aires de Júlia, amb una refrescant ingenuïtat però que desaprofita els punts de foscor que hi aportarien contrast (com aquella parella que comprova com un tercer personatge, una mena de terrorista, bombardeja la seva relació d'amor a Soltafara de la companyia Atresbandes). Es detecten molts detalls (com la coreografia de moviments mimètics dels tres nois) que podrien créixer molt més, o que potser es podrien donar per sobredimensionades. Hi ha moltes idees sense desbrossar. Cadascú té el jardí que vol i tots són vàlids mentre, cap planta es mori per inanició o per un excès de reg... bona collita!

Trivial