Una noia vital i romàntica i un noi avorrit aficionat a la jardineria plantegen una equació de fàcil resposta: ella el planta. La companyia El vol del pollastre de Banyoles, de nou amb text de Clàudia Cedó, encarna en una actriu i tres actors una reflexió sobre el desig. Un muntatge que parla sobre els perquès de la necessitat de retenir el que desitgem i de com perdem l’interès una vegada ho aconseguim. I si amb això la protagonista poda tota possibilitat de futur? Et planto és un joc de nines russes, una comèdia esbocinada, una història d’amor en espiral que intenta sobreviure trasplantant els protagonistes les vegades que faci falta.
La companyia es fa dir El Vol del Pollastre. Made in Banyoles. I Clàudia Cedó, la jove autora de l'obra «Tortugues», ha treballat aquesta vegada en una mena de work in progress a base d'improvisacions dels quatre intèrprets i un guió preestablert fins a arrodonir la dramatúrgia d'una comèdia, diguem-ne romàntica, que parla novament de la relació de parella, però enfocada amb una estructura teatral carregada d'originalitat.
La sorpresa, la revelació i l'acceptació generalitzada que va representar «Tortugues» es repeteix en certa manera a «Et planto», una peça encertadament repescada de l'últim Festival Temporada Alta per la direcció artística del Teatre Tantarantana.
Si a «Tortugues» la biologia, la ciència i l'amor es fonien en un únic objectiu, a «Et planto», els tres elements hi tornen a ser presents: la jardineria domèstica, els secrets científics de l'horticultura i l'amor. Només el títol ja juga intel·ligentment amb una dualitat que es fa evident a manera que la comèdia avança. Sí, és cert, et planto, és a dir, et deixo. Però també, et planto, és a dir, cavant la terra o en un test, perquè facis arrels. (...)
Però tot el que pot semblar de transcendent es converteix aquí en una comèdia plena de moments hilarants, de situacions tendres, de seqüències postadolescents i d'amor en estat primari, que recula en alguns moments a la cova de la infància, que recorre a uns primers dibuixos —projectats en animació de pantalla— de quan la Júlia tenia 9 anys i inventava una màquina per fabricar el noi dels seus somnis, i que passa pel món de la Júlia, des del pis d'unes amigues, la vella casa dels pares i el germà o la fugida a París en autoestop, la coneixença d'un presumpte nou Miquel i fins i tot a casa de la tieta Michelle que viu a la ciutat del Sena.
Unes situacions que, amb molta distància i cadascuna en el seu registre —potser per la presència de París a «Et planto»— em recorden algunes situacions surrealistes de dues pel·lícules franceses contemporànies: «Le fabuleux destin d’Amélie Poulin», de Jean-Pierre Jeunet, amb Audrey Tatou; i «Jeux d’enfants», de Yann Samuell, amb Guillaume Canet i Marion Cotillard. (...)