La citen com la Sylvie
Guillem russa però, a part de poder ser comparades per les seves llargues
extremitats, la ucraïnesa no té res a envejar de la ballarina francesa: el sol nom
de Zakharova ja comporta parlar de l’estrella més rutilant i mediàtica del
ballet rus actual. Una star system
que, el 2011, va deixar plantat (el comunicat deia, per malaltia) al públic que
omplia el Gran Teatre del Liceu, motiu pel qual la funció al Festival de
Peralada s’ha convertit en la seva presentació a Catalunya, deixant palès que
la seva fama no és gratuïta, així com que la seva presència desprèn una aura destinada
només a ballarines mítiques. Però a
totes aquestes qualitats se li ha d’afegir una que no té res a veure en la
condició de si ets una estrella de la dansa, i és la generositat que ha demostrat
tenir Zakharova pel fet de ballar en cadascuna de les tres obres que configuren
el programa de la vetllada. Generositat
i també un alt nivell de professionalitat perquè no escatima el seu treball
valent-se de la fama.
El programa, titulat
de forma genèrica Amore pel fet que
les tres peses ofereixen diferents visions de l’amor, és més o menys discutible
si posem el focus en cadascuna de les coreografies que el formen , però allò
que sí que resulta interessant és la possibilitat que ofereix el muntatge de poder
contemplar Zakharova ballar diferents llenguatges coreogràfics, fet que dona a
la ballarina l’oportunitat de mostrar el seu ventall interpretatiu.
Francesca da Rimini és una peça inspirada en el poema simfònic de
Txaikovski que es basa en la història de La
Divina Comèdia de Dant i en els amors tràgics de la jove Francesca i Paolo,
ambdós morts per un marit gelós i destinats a l’Infern, lloc que a l’obra queda
reflectit per una projecció de la famosa escultura de Rodin La porta de l’Infern, també inspirada en
el poema de Dant. Yuri Possokhov, ha
creat una versió en la qual, a part dels protagonistes, prenen presència unes
figures que coronen l’escultura de Rodin així com cinc ballarines que vénen a
ser reflex dels sentiments que viu la protagonista, encarnada per una Zakharova
virtuosa i amb un moviment de braços i cames exultants, si bé amb una
interpretació més gèlida que càlida i amb una expressió dramàtica exagerada pròpia
de temps passats, quan en el ballet soviètic destacava el nom Yuri Grigorovich
com màxim exponent coreogràfic de la Unió Soviètica gràcies a produccions que el
van fer famós a occident, com Spartacus
de Khachaturian o Ivan el terrible amb
música de Prokoviev, per citar-ne dues.
La segona obra, Rain before it falls, és una coreografia
de línia contemporània autoria de Patrick de Bana, artista conegut en el nostre
país pel fet d’haver sigut ballarí de la Compañía Nacional de Danza en l’època
de Nacho Duato, i aplaudit també a Peralada en la seva faceta de coreògraf,
quan l’any 1999 va presentar Kelmady,
una peça de contingut ètnic amb música àrab tradicional.
De Bana ha creat Rain before it falls especialment per
Zakharova i malgrat que el seu contingut és abstracta, deixa entreveure la
relació d’una dona amb dos homes, un d’ells executat pel mateix coreògraf que en
la seva proposta dona la possibilitat a què la ballarina russa pugui desplegar
una excel·lent interpretació, rica en matisos i molt ben accentuada
emocionalment. En els passos a dos la dificultat tècnica queda difuminada per
les emocions que creixen en els protagonistes en un ambient que els transporta
de la realitat al record.
La irlandesa
Marguerite Donlon, s’inspira en la 40ª simfonia de Mozart per crear Strokes Through The Tail, una obra alegre
i amb pinzellades d’humor a càrrec de Zakharova i de cinc ballarins. Malgrat que
el contingut fa al·lusió a les notes negres musicals i a la seva metamorfosis
en ballarins, la peça també es pot entendre com una paròdia a la dansa clàssica
a través de gestos irònics, entrades i sortides desenfrenades, de canvis de
vestuari i de divertides composicions corals. En aquesta obra, la ballarina russa demostra que
també sap posar humor i desenfado en la seva interpretació i que la complicitat
amb els ballarins que l’acompanyen a Amore, d’entre els quals destaca Denis
Rodkin, és present en tot moment.
