Anatomia pública

Dansa

informació obra


Intèrprets:
Julien Lacroix, Sébastien Laurent
Dramatúrgia:
Véronique Petit
Il·luminació:
Daniel Lévy
So:
Thomas Fernier
Vestuari:
Sophie Hampe
Escenografia:
Maxime Kurver
Producció:
Ondine Trager
Companyia:
Tomeo Vergés - Man Drake
Autoria:
Rudyard Kipling
Adaptació:
Macià G. Olivella
Sinopsi:

Quan l’avi de Tomeo Vergés va tornar de la guerra després d’haver-lo donat per mort es va trobar a la seva esposa feliçment casada amb un altre home. Els tres van decidir conviure sota un mateix sostre. L’inusual ménage à trois és un dels detalls autobiogràfics que inspiren aquesta instal·lació coreogràfica. Els altres són el cinema de Martin Arnold (explora l’avaria mecànica, l’anomalia, el curtcircuit) i la relació de Tomeo Vergés amb la dissecció dels cossos: el seu pare era carnisser, ell havia estudiat medicina. 

A Anatomia pública els ballarins cauen en bucles de moviments maldestres, espasmòdics, com de tartamudeig. S’encallen, s’agiten, perden el control i, de cop i volta, es queden congelats. Anatomia pública és un aparell de rellotgeria i una faula histèrica i un vodevil experimental, és un viatge a través de la memòria dels cossos per descobrir què amaga la intimitat, les veritats no dites que el moviment desvela, allò que es gesta sota les nostres accions, aquell món subconscient on coexisteixen l’estranyesa, l’humor, la crueltat, allò grotesc i certes notes de sensibilitat.

Crítica: Anatomia pública

21/04/2017

Frame a frame intrigant d'un to vodevilesc amb sorpresa final

per Jordi Bordes

Tomeo Vergès reversiona el teatre sistèmic de Sanchis Sinisterra. Alguns exemples recents és la trilogia de LAMiniMAL (El suïcidi de l'elefant hipotecat, La supervivència de les lluernes...) Si el dramaturg construeix una història ambigua amb un text de rèpliques que es poden repetir i variar alatòeriament i amb uns moviments pautats que prenen diferents sentits en funció de l'instant de la representacio, Vergés ho experimenta en la dansa. El Sismògraf repesca aquest espectacle que ja es va poder veure al Grec del 2015. L'exercici extenuant dels tres intèrprets que retraten en 50  minuts una escen que en podria durar 3, en realitat desdobla altres possibles situacions. De la sensació a què el marit escanyi la dona a què li faci un massatge a les espatlles. 

El temps està aturat? Ho diu el rellotge i ho expressa una situació en què juga amb dues realitats. L'obra s'inspira en la història personal d'un familiar del coreògraf que, aparentment va morir a la Guerra Civil. La seva dona es va exiliar i es va enamorar d'una altra parella. Un temps més tard, el primer marit va reaparèixer i va generar el conflicte que ara es pot intuir en aquest quadre amb un cert aire de Louis de Funes i d'una comicitat notable. Però el que respira és una sensació intrigant (un punt angoixant), que incomoda l'espectador (sort de les mantes a la funció de l'hospici que amorosia la sessió al claustre amb un fred que encongia els ossos). L'obra, d'una evident duresa de veure (per la seva incessant repetició de moviments que va desencallant l'acció i retransformant-la) busca un cert aire catàrtic, de contemplació. Si s'entra en aquest estat pot ajudar a traslladar l'espectador molt més enllà de l'acció trivial, en espai fràgil que trontolla amb el tremlor dels actors. De fet, si el rellotge de paret tingués la pila gastada rebotaria l'agulla dels segons amb complicitat amb les contorsions dels intèrprets.