Anatomia pública

Dansa

informació obra


Intèrprets:
Julien Lacroix, Sébastien Laurent
Dramatúrgia:
Véronique Petit
Il·luminació:
Daniel Lévy
So:
Thomas Fernier
Vestuari:
Sophie Hampe
Escenografia:
Maxime Kurver
Producció:
Ondine Trager
Companyia:
Tomeo Vergés - Man Drake
Autoria:
Rudyard Kipling
Adaptació:
Macià G. Olivella
Sinopsi:

Quan l’avi de Tomeo Vergés va tornar de la guerra després d’haver-lo donat per mort es va trobar a la seva esposa feliçment casada amb un altre home. Els tres van decidir conviure sota un mateix sostre. L’inusual ménage à trois és un dels detalls autobiogràfics que inspiren aquesta instal·lació coreogràfica. Els altres són el cinema de Martin Arnold (explora l’avaria mecànica, l’anomalia, el curtcircuit) i la relació de Tomeo Vergés amb la dissecció dels cossos: el seu pare era carnisser, ell havia estudiat medicina. 

A Anatomia pública els ballarins cauen en bucles de moviments maldestres, espasmòdics, com de tartamudeig. S’encallen, s’agiten, perden el control i, de cop i volta, es queden congelats. Anatomia pública és un aparell de rellotgeria i una faula histèrica i un vodevil experimental, és un viatge a través de la memòria dels cossos per descobrir què amaga la intimitat, les veritats no dites que el moviment desvela, allò que es gesta sota les nostres accions, aquell món subconscient on coexisteixen l’estranyesa, l’humor, la crueltat, allò grotesc i certes notes de sensibilitat.

Crítica: Anatomia pública

21/04/2017

La fragmentació del gest

per Núria Cañamares

Tomeo Vergés X Man Drake explora la indissoluble relació de temps i moviment en una història que es podria desenvolupar en pocs minuts (3!) però que s’estira fins a l’hora. Ho fa fragmentant les escenes en minúsculs gestos espasmòdics que s’encallen, es repeteixen i rebobinen entrant en un bucle curiós, absorbent i angoixant alhora.

Recorda les antigues movioles cinematogràfiques o aquells llibres amb un dibuix a l’extrem en què, en fer córrer les pàgines, es va dibuixant un relat. Però a ‘Anatomia pública’ passa en viu, desafiant la tecnologia i la lògica de la realitat, fent lluir la precisa sincronia de tres actors que expliquen a través del cos i l’expressió i en els pocs metres quadrats d’un menjador una situació quotidiana que avança lentament resolent les incògnites que la ment ja s’ha afanyat a traçar. I aquest treball tècnic és, precisament, el que fa més interessant la proposta.

La sincronia entre els tres actors en joc és precisa i, amb gestos tan simples i comuns com ara treure’s una jaqueta o obrir una porta, planteja el sentit de la continuïtat, del no-temps, de l’avaria, del control, de l’emoció... A més, ha sabut trobar en el so i la llum les condicions per reproduir-se amb naturalitat i generar climes molt potents.

Quan les càmeres lentes, els flashbacks i altres recursos similars ja són uns habituals de l’escena, s’agraeix topar amb una nova fórmula que, a més, encaixa amb la dramatúrgia i té la capacitat d’aguantar tot l’espectacle.