Andrea Chénier

informació obra



Coreografia:
Andrew George
Escenografia:
Robert Jones
Vestuari:
Jenny Tiramani
Il·luminació:
Adam Silverman
Producció:
Royal Opera House, Covent Garden, National Centre for the Performing Arts, San Francisco Opera
Intèrprets:
Jonas Kaufmann, Jorge de León, Antonello Palombi, Carlos Álvarez, Michael Chioldi, Sondra Radvanovsky, Julianna Di Giacomo, Yulia Mennibaeva, Gemma Coma-Alabert, Sandra Ferrández, Anna Tomowa-Sintow, Elena Zaremba, Fernando Radó, Toni Marsol, Fernando Latorre, Manel Esteve, Francisco Vas, Marc Sala, Christian Díaz, David Sánchez
Autoria:
Joan Brossa
Adaptació:
Adrià Aubert
Sinopsi:

Andrea Chénier és una història d’amor apassionada ambientada en els convulsos dies del Terror, en plena Revolució Francesa. L’òpera s’emmarca en ple verisme, amb el seu compromís per la plasmació de la realitat i amb un gran efectisme vocal i orquestral. 

Jonas Kaufmann torna al Liceu, on es presenta per primera vegada a Barcelona amb una òpera escenificada. El gran tenor alemany, un dels més desitjats pels teatres internacionals, formarà part d’un dels repartiments programats. Dos càstings amb tres tenors: el paper titular serà assumit també per Antonello Palombi i Jorge de León, al costat de Sondra Radvanovsky i del baríton Carlos Álvarez, un dels Gérard de referència actuals. 

La posada en escena de David McVicar subratlla la força de la partitura, en el marc de l’esplèndida escenografia de Robert Jones i amb figurins de Jenny Tiramani. 


Crítica: Andrea Chénier

20/03/2018

Kaufmann i els seus companys revolucionen un Liceu que David McVicar omple de gran luxe escènic

per Ramon Oliver

Parafrasejant als Beatles ( al cap i a la fi, també ells van fer la seva bona “Revolution”) : quina nit la d’aquell dia!: la nit que Jonas Kaufmann va  perdre el cap al Liceu (coses de Madame Guillotine)  , i el Liceu va perdre el cap per Kaufmann. Però no solament per ell: per tal de fer la vetllada encara més complerta, com si amb un gran divo encara no en tinguéssim prou, també els seus dos grans companys escènics – l’extraordinària Sondra Radvanovsky ( admirable, la seva emocionant interpretació de l’extraordinària aria“ La mamma morta” )  i el notable Carlos Álvarez ( amb “Nemico de la pàtria” es va guanyar una ovació de gala que crec el va sorprendre a ell mateix) van despertar un molt merescut entusiasme, a  l’altura de la justificada adoració que el públic liceista els hi dispensa sempre . Un entusiasme gairebé comparable al que despertava el mateix desitjat Kaufmann, ficat per primera vegada a casa nostra en una representació operística al complert. I no ens enganyem; per molt estimulants que resultin els concerts en solitari en els quals es combina un repertori fet a mida, la veritable prova de foc d’un gran divo de l’òpera, es troba sempre representant una òpera en la seva integritat. I fent créixer un personatge ( tant a nivell vocal com a nivell d’interpretació actoral ) a mesura que l’obra avança. Tot i que, per dir la veritat, Kaufmann no va dubtar en presentar-nos un Chénier de màxima intensitat gairebé des de la seva primera  irrupció a l’escenari:, des del seu “Improvviso”  servit amb la potència arriscada de qui vol  des d’un bon principi ficar-se el teatre sencer al puny de la mà.

Evidentment, una vetllada de luxe requereix un muntatge de luxe. I en aquest sentit, no se li pot demanar més a la producció del Covent Garden dirigida per David McVicar. Una producció que , d’altra banda, Kaufmann coneix molt bé, perquè ell mateix la va estrenar a Londres fa ara uns tres anys. De fet, aquest coneixement previ ha estat un factor decisiu que ha facilitat molt la presència de Kaufmann al Liceu ficat sota la pell del poeta Andrea Chénier, que va passar de ser un ferm defensor dels aires revolucionaris que bufaven per França cap a finals del segle XVIII, a ser un no menys ferm enemic del bany de sang i autoritarisme en el qual havia degenerat la Revolució en mans de fanàtics com ara Robespierre. Paradoxes de la història: la mecànica del terror que tant  havia contribuït a crear , va fer que el cap del mateix Robespierre rodés sota l’esmolat tall de la guillotina pocs dies després que ho fes el cap de Chènier. I per cert que  quan el poeta  ens canta la magnífica “Come un bel dì di maggio”a l’obra de Giordano, el que ens està cantant és una versió lliure del poema que Chénier va escriure poc abans de la seva mort, i amb plena consciència de la inevitabilitat d’aquesta.

Però tornem a McVicar, i a la seva inqüestionable capacitat per transformar el verisme de Giordano i el romanticisme del seu Chénier -que , a la ficció, pot compensar la decepció revolucionaria amb el revolucionari amor que li ofereix una Maddalena disposada a compartir cadafal amb ell- en un gran espectacle visual ( només cal fixar-se en l’aclaparador interior del Palau dels Coigny amb el qual s’obra l’espectacle)  de impecable factura clàssica. Particularment, trobo a faltar aquí una mica aquell sensacional McVicar de “Manon”, capaç de fer conviure amb magistral equilibri la bellesa decorativa amb la pura transgressió . O aquell altre McVicar que experimentava amb gran talent imaginatiu  amb els anacronismes tot fent-nos viatjar  cap a la Roma d”Agrippina”. O al que ens deixava clar que més enllà del teatre no hi ha altra cosa que més teatre, apropant-se a la història de l’actriu “Adriana Lecouvreur”. Per no parlar del McVicar que portava fins al límit la sexualitat de “Salomé”, ballant i volent com qui diu devorar el cap del seu Joan Baptista. Però McVicar, és un dels grans. I ho segueix sent fins i tot quan opta per posar l’esplendor ( la seva “Traviata” n’és també una bona prova) per damunt  de l’exploració dramàtica del material que té entre mans. En les seves mans, la Revolució Francesa llueix d’allò més, i les masses exaltades que reclamen justícia i pa, i que deixen pas després a les masses exaltades que demanen més sang i més caps tallats, es mouen amb entusiasme i convicció. Tot plegat, mentre Jonas i els seus còmplices escènics, enlluernen al públic: fins i tot en un escenari buit, ho haguessin aconseguit.