Andròmines

Familiar

informació obra


Companyia:
Samfaina de Colors
Intèrprets:
Xavi Múrcia i Mirna Vilasís
Direcció:
Anna Ros
Sinopsi:

Un espectacle poètic que ens parla de la fugacitat del temps.

A través de la música, la rondalla i el joc, Samfaina de Colors crea una atmosfera que permet a l’espectador emmirallar-se en els records de la seva infantesa.

Una noia puja a les golfes de casa seva, redescobreix les seves joguines i torna a ser petita per un instant. El temps s’esvaeix suaument. Sols un instant i ja som grans. Els vells tresors de quan erem petits són ara andròmines abandonades que reviuen i ens retornen al paradís de la infantesa.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Andròmines

06/04/2021

Cantar i deixar-se perdre

per Jordi Bordes

Samfaina de colors (el duet format per Xavi Múrcia i Mirna Vilasís en el seu format de grup musical per a la canalla) ha tornat a muntar un espectacle amb noves cançons i un espai i personatge que amaga sorpreses. No cal gaire res més. És d'una simplicitat en el codi que s'agraeix. No cla inventar cap trama; només situar els espectadors en un lloc tant màgic com són les golfes de casa els avis. Caixes plenes de pols, d'alguna ombra que pot fer una punta de por però carregada de records de quan els pares van ser infants. Vilasís i Múrcia reviuen aquests moments i hi introdueixen una titella que, com si fos la seva filla va descobrint semblances amb els seus pares. La màgia és saber perdre el temps recordant i imaginant plegats. el joc dels elements que van aparixent entre les caixs, així com la construcciñó de diferents skyline a partir del mòduls de caixes és molt suggerent. I les lletres permeten construir un ball de paraules (fins a completar el mot "Amiga").

Múrcia evita cançons enganxadisses i fàcils; prefereix cantar al matís, al vers precís, a la idea més aproximada del que imagina. Vilasís, en aquesta ocasió, evita dirigir-se al públic. Símplement, deambula per l'espai. La posada en escena explota efectes (més o menys simples, més o menys vistosos) que actuen de reclam a la canalla, a la vegada que la música posa el coixí acollidor, com si fos una catifa còmode que espera pacient la canalla que vol jugar. Probablement, la simplicitat ha permès un espai molt més net i directe que, sense la connexió de La granja de Teloncillo Teatro mostra els tistes amb els mínims artificis (a diferència d'anteriors treballs seus com podrien ser Els tres porquets es caguen de por o Cabaret patufet). Potser genera una certa espectativa que es frustra (si més no, en temps de Covid) quan la cantant baixa amb globus vermells al pati de butaques i desapareix cap al vestíbul (sense haver-ne repartit cap, com confia la canalla). És un moment poètic que trenca la quarta paret i que convida a tancar la peça.

Les golfes de la iaia són un racó d'inspiració per a altres companyies. Només cal recordar Zaquizamí de la companyia de dansa Roberto G Alonso. Despés de representar llevar-se pel matí a Almazuela, el coreògraf imaginava un viatge per les golfes.