Cal que ningú resti massa lluny de les espurnes; que tothom capturi que aquest bosc metafòric que aviat es transformarà en una pluja de cendres, és també el seu bosc. I aquesta proximitat a tres bandes, és precisament el primer encert del magnífic muntatge amb el qual Julio Manrique ens presenta un no menys excel·lent text d’Anja Hilling; un text que defuig les lleis del drama per acollir-se a les lleis d’aquella mena de teatre que ha estat definit com a postdramátic. Units per una xarxa en la que hi venen a confluir l’estatus social, econòmic i laboral, els interessos artístics i/o intel·lectuals ,i els lligams familiars i/o sentimentals, els sis personatges adults i d’acomodada classe mitja de l’obra ( en el grup, cal incloure també un nadó sense veu , però amb una aclaparadora presència escènica ) estaran tota l’estona sortint-se de la seva pell , per tal d’adoptar la forma de narradors anònims de la pròpia tragèdia. I Manrique, opta per afegir-li al grup originari dues presències més ( les de Màrcia Cisteró i Norbert Martínez), que s’apropien de part del text d’aquells sis personatges per assumir ja per complert la funció de narradors externs: ella, sempre fent ús de la paraula; ell, servint-se majoritàriament de la càmera de vídeo i de la música .
Tots plegats, sens presenten dins d’aquest potent, blanc i neutre espai escènic envoltant a tres bandes pels espectadors que ens han preparat Manrique i l’escenografia dissenyada per Alejandro Andújar. Un espai que ben aviat quedarà desbordat per les molt notables imatges videogràfiques creades per Francesc Isern que faran esclatar el blanc . Primer, envaint-lo amb les tonalitats verdes de l’ acollidor racó boscos en el qual aquesta colla d’urbanites ha decidit fer un dia de camp a la manera com saben fer-ho els urbanites: gaudint mesuradament de l’espectacle d’una natura que , tret d’aquests moments puntuals, no va massa amb el seu tarannà existencial. Preparant una bona barbacoa d’aquelles que precedeixen als moments de relaxada laxitud . I encenent potser una bonica foguera, d’aquelles que conviden precisament a que tothom es pugui sentir narrador per una estona .Mentre tant, tot llisca entre lleugeres pulles internes, paraules que de vegades van en doble sentit i deixen anar apunts irònics i potser fins i tot algun inofensiu sarcasme, incipients i vetllats jocs de seducció, i observacions que ens recorden tota l’estona que som davant d’una d’aquelles petites comunitats en les quals cada integrant està més o menys fet a reconèixer i assumir la mena de filies i de fòbies que li desperten la resta d’integrants. Al cap i a la fi, tot està sota control, i demà tornarem a ser a ciutat , i a seguir amb aquestes vides nostres, potser no del tot satisfactòries.... però sí prou convincents com per a no voler sortir-nos massa d’un guió que ens fa sentir prou còmodes.
Però Hilling els hi té preparada a aquest grup una infernal sorpresa d’aquelles que et canvien com si res la vida en qüestió de segons. I aquí és on entra el lligam que Manrique estableix entre el que és a punt de viure aquest grup, i les paraules que va escriure Slavoj Zizek, quan el maleït virus amb el qual convivim des de fa dos anys, el va portar a publicar a corra-cuita l’assaig “Pandèmia”. El filòsof lacanià , pseudo ( o potser, post?) marxista i cinèfil, ens recordava llavors de quina forma les epidèmies víriques deixen en evidència que “la nostra vida és, en darrera instància, contingent i absurda. Encara que siguem capaços de construir esplèndids edificis espirituals, qualsevol estúpida contingència natural pot acabar de cop i volta amb tot plegat”. No és estrany que llegint el text de Zizek , a Manrique li vingui al cap el text d’Anja Hilling, i a l’inrevés. I que, entre d’altres coses, l’obra el porti a pensar ( i a visualitzar amb la seva posada en escena) en “la grotesca desproporció entre l’horror de la catàstrofe i el seu estúpid origen”, aquesta contingència , aquest “accident evitable” més o menys derivat d’un comportament “irresponsable i fatal” que evidenciarà com també les vides dels integrants d’aquest grup poden ser “insuportablement contingents i absurdes”.
Però, es pot seguir vivint ( si l’incendi no t’ha devorat, com ha devorat les vides d’un grapat de bombers i un número potser impossible de concretar d’animals) , un cop s’apaguin les flames?. Mai res, no tornarà a ser el mateix. Però potser és possible encara tenir una nova oportunitat. Manrique, creu intuir-la, en la resolució amb la qual els personatges de Hilling enfoquen el retorn a una normalitat que ja mai més no tornarà a ser “normal”, i sempre més quedarà marcada per les cicatrius. Sigui com sigui, diria que aquest retorn que ens alguns casos pot estar tenyit de desitjos d’expiar la culpa, i en altres casos, en desitjos de voler oblidar tot partint que la culpa és un sentiment superflu quan no hi ha acte voluntari de per mig, no convida precisament als excessos d’optimisme. L’autora, com la mateixa disposició escènica del muntatge, busca que tots nosaltres , i encara que sigui de forma postdramàtica, ens preguntem d’alguna manera fins a quin punt ens assemblem a aquests personatges; fins a quin punt podríem ( o no) i voldríem ( o no) assumir les responsabilitats que els hi atribuïm a ells. Fins a quin punt, tenim ( o no) dret a culpabilitzar-los . Fins a quin punt som o no conscients de com podem contribuir al nostra propi final, per dir-ho amb les paraules que fa servir també Zizek a l’assaig que tant ha impactat a Manrique.
La catàstrofe en la qual ens situa Hilling , té l’encert d’obrir totes aquestes preguntes, sense limitar-se a adoptar un to condemnatori. No pretén alliçonar, ni subscriure discursos fàcils. L’incendi pretén, això sí, capturar la incapturable dimensió d’aquell dolor , d’aquella impotència i d’aquella fragilitat que no hi caben dins les paraules. I en mans de Manrique, ho fa amb l’absoluta complicitat d’un molt cohesionat i del tot excel·lent grup d’intèrprets . Defugint en tot moment ( el vestuari o la mateixa cendra transformada en platejat confeti , en són una bona mostra) el realisme, impossible d’encabir quan la realitat s’ha transformat en allò del tot irreal que no hi té cabuda en cap ment. Potser aquesta terrible realitat irreal està un xic sobrada de coreografia: per moment, el moviment delimitat per Ferran Carvajal amb tècnica precisa, i alhora executat també amb precisió per la companyia, pot resultar una mica superflu. Però només una mica: la força d’aquest muntatge, resulta incendiaria a molts nivells.
