Animals de companyia

informació obra



Autor:
Estel Solé
Direcció:
Marilia Samper, Cristina Clemente
Intèrprets:
Eduard Buch, Miriam Tortosa, Martina Tresserra, Jordi Vaqué/ Jacob Torres/ David Plana, Estel Solé/ Mercè Martínez
Companyia:
La Mandanga
Sinopsi:

Una colla d’amics es reuneixen per celebrar un sopar de benvinguda: una amiga del grup torna a casa després d’haver estat ingressada durant dos mesos per un trastorn psiquiàtric. La festa sorpresa es complicarà quan un dels amics confessi un secret inesperat. Acabaran sortint els draps bruts de tots els personatges que mostraran el pitjor de cadascú.
En un to de comèdia realista, l’obra posa en dubte el valor de l'amistat. És la constatació que la solitud i la necessitat d’afecte ens porta a tots a convertir-nos en animals de companyia.

Crítica: Animals de companyia

14/02/2015

Les nostres misèries da cada dia

per Toni Polo

En “realitat” tot passa en un pis. Allà, en pisos de veritat, es va forjar aquesta tragicomèdia moderna, propera a més no poder, àgil, divertida i trista alhora. Ara la veiem en un decorat damunt de l’escenari de la sala 2 del Club Capitol i segur que ha de perdre alguna cosa. No ho sé. Amb el què he vist em conformo. La poeta Estel Solé ha creat una història tendra i, tot i que portada al terreny material i pragmàtic, poètica. Dos joves i dues joves (passats els 30) es presenten a sopar a casa d’una amiga que acaba de sortir de l’hospital perquè s’ha intentat suïcidar. L’ocasió pinta perfecta per treure els draps bruts de cadascun dels membres d’aquest estrambòtic sopar. L’acció va in crescendo fins a treure tothom de polleguera. Perquè cal mentir en tot per tal d’evitar que l’amfitriona (que no en sabia res, de la rebuda: era una sorpresa) pugui tornar a caure en la temptació de treure’s la vida. Hi ha alguna cosa de les comèdies d’embolics de Sahkespeare, però amb mòbils, cerveses i cotxes mal aparcats... I alguna altra (bona) cosa que recorda a la factoria FlyHard...

A nivell psicològic veiem de seguida que cada personatge arrossega els seus problemes. Hi ha el noi feliçment (se suposa) casat que va estudiar Dret per no decebre el pare (quin tòpic més sagnant!) i porta la vida avorrida que porta “com si fos la millor”. Hi ha la seva cunyada, una escalfabraguetes que viu dels seus pares i no ha fet res a la vida. Hi ha la germana d’una i muller de l’altre, una dona exagerada en tot, manaire i controladora. L’amic tímid, covard i enamorat de l’amfitriona, que orquestrarà tot un engany que no se sostindrà per a que ella no esbrini que el seu xicot ha passat d’ella, marxant a les antípodes. I l’homenatjada, trista i calculadora, no entendrà res des del minut zero.

El text és àgil i molt proper, al·ludeix a episodis quotidians en els quals tothom se sent identificat (les multes, les trucades a deshores...) i la interpretació dels cinc actors manté el ritme creixent fins a acabar en una histèria col·lectiva, amb revelacions insospitades (o no tant) i deixant-nos una pregunta inquietant: qui és el més desequilibrat de tots? La que s’ha intentat suïcidar o qualsevol dels altres?

L’Estel Solé ens justifica l’obra i el títol: “Estem fets de veritats a mitges i de mentides, de pors, de costums, d’errors, de desitjos i de baralles. Ens estimem però ens ho diem a crits. Admirem els nostres amics però som incapaços de reconèixer-ho. Volem parlar però no ens surten les paraules. A vegades la vida ens afecta massa. A vegades no ho sabem fer millor. A vegades la solitud ens converteix en animals de companyia que busquen afecte desesperadament”.


Trivial