Anna Alarcón: Psicosis de las 4.48

Nous formats

informació obra


Autoria:
Sarah Kane
Traducció:
Anna Soler-Horta
Intèrprets:
Anna Alarcón
Sinopsi:

Anna Alarcón recupera la seva colpidora interpretació de l’últim text escrit per la gran autora britànica Sarah Kane. Un monòleg dolorosament autobiogràfic, que ja vam aplaudir al festival el 2018, i que se submergeix en les regions més fosques de la ment. Un moment de brutal lucidesa d’una ment sacsejada pels psicotròpics i la depressió clínica. Kane es va suïcidar després d’escriure Psicosi de les 4.48. Aquest monòleg s’oferirà en directe per Zoom per a un nombre limitat d’espectadors. Una experiència única d’una interpretació memorable i un text que forma part del cànon de la literatura dramàtica del segle XX. 

L’Espai Zoom de Temporada Alta ofereix l’oportunitat redescobrir textos que han marcat la nostra cartellera i gaudir de la proximitat dels intèrprets. 

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Anna Alarcón: Psicosis de las 4.48

12/11/2020

Freda nineta dels ulls, ara online

per Jordi Bordes

L'actriu Anna Alarcón ha versionat aquell impactant monòleg de Sarah Kane, que Moisès Maicas va dirigir el 2015 (darrerament n'hem pogut veure altre producció, sempre amb aquella agonia flairant l'abisme, com ara Ànsia o Blasted) en versió online. Si en la versió original, ja deixava el públic sense alè pel nihilisme que vessava una ment intel·ligent com la de la dramaturga, ara el joc del primer pla en una escena fixa (que dura més de la meitat de la peça) encara arriba més endins. Les ninetes dels ulls d'Alarcón insinuen els canvis de veus (imaginades o reals, dins del cervell de la protagonista) i només respiren quan imagina un final que l'alliberi de tant dolor psicològic i estovament per les pastilles. La decisió és agònica i és lúcida alhora. Costa entendre la decisió presa als humans agraïts (o conformats) de la seva vida. és el costat fosc del mirall que potser algun cop algú s'espantarà en veure-s'hi reflectit.

El treball de l'actriu, compartit sense sentir l'escalf del públic té una contundència similar a la que pocs dies abans Ivan Benet feia de Informe per a una acadèmia, també en el format A distància del Temporada Alta. Uns actors que són capaços de vèncer la buidor de treballar davant una càmera, possiblement, perquè ja tenen el record de les reccions del públic durant l'estona que el representen, el tenen molt endins, demostren que és possible fer teatre des del Zoom, tot i que insisteixin en qè el teatre es respira millor des de la comunitat, la foscor i l connexió real en les platees. fins i tot amb mascareta, encara que això també sigui un element que limita i distancia (per raons estrictament sanitàries) la connexió entre escenari i butaques.