Anna Karenina. Eifman Ballet

informació obra



Composició musical:
Piotr Ílitx Txaikovski
Escenografia:
Zinovy Margolin
Vestuari:
Vyacheslav Okunev
Direcció Musical:
Conrad van Alphen
Músics:
Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu
Companyia:
Eifman Ballet
Intèrprets:
Eifman Ballet
Autor:
Josep Maria Lari
Direcció:
David Pintó
Sinopsi:

Format al Conservatori de Sant Petersburg, Boris Eifman va transformar la tràgica i aclamada novel·la de Lev Tolstoi del 1877, Anna Karenina, en un dels drames més emocionants de la dansa contemporània, a partir de fragments procedents de diferents obres de Txaikovski. A causa del seu concepte de moviment dinàmic de la tràgica història d’amor, plena de passió i desesperació, aquesta peça és considerada l’obra mestra del coreògraf rus. 

La primera representació del ballet a Sant Petersburg (2005) va confirmar una vegada més la reputació de Boris Eifman com el coreògraf més destacat del seu país. Després ha omplert els teatres de tot Europa i Amèrica i ara arriba per primera vegada al Liceu. L’espectacle ha estat saludat com un dels més estimulants ballets contemporanis d’arrels eminentment clàssiques, gràcies a la sàvia interacció entre música i coreografia.

Crítica: Anna Karenina. Eifman Ballet

21/12/2017

Ball de passions

per Montse Otzet

Tolstoi i Txaikovski són dos immensos artistes en les obres dels quals hi ha molta passió i un reflex del patiment i angoixa humana i que esdevenen les dues columnes vertebrals d’aquest muntatge.

El coreògraf rus Boris Eifman, formant al Conservatori de Sant Petersburg, fa una versió de la novel·la de Tolstoi on partitures del compositor rus ocupen un lloc rellevant. Fragments de La Patètica, de Francesca da Rimini, de Hamlet, de la Serenata per a cordes en Do Major, entre molts altres, col·laboren que l’accent i intensitat emocional creixi en una obra on la voluntat del coreògraf és subratllar, per damunt de tot, la passió i la part psicològica dels personatges.

Anna Karenina és la protagonista del triangle amorós establert entre el seu marit, Karenin i el seu amant Vronski. És una dona que es mou entre la seva condició d’esposa i mare d’un fill i la passió que sent per un altre home. La desesperació creix en ella a l’extrem de conduir-la a l’autodestrucció.

Seduït per la complexitat dels personatges, Eifman crea un espectacle sumptuós tant per l’espectacularitat de l’escenografia de Zinovy Margolin, com pel vestuari, obra de Vyacheslav Okunev, així com per la part coreogràfica, construïda amb un llenguatge molt personal en el qual destaquen uns passos a dos tan vertiginosos que ratllen l’acrobàcia, sense que, sortosament, arribin a travessar la frontera.  

Eifman guanya punts com coreògraf quan utilitza l’escola clàssica de ballet, quan el llenguatge està trenat sobre passos i moviments en els quals ell ha estat format i segurament se sent més segur per deixar anar una imaginació corporal excel·lent.  El problema ve quan el coreògraf s’expressa amb un llenguatge contemporani doncs el resultat es percep fictici i massa encarat a buscar l’espectacularitat. De totes maneres hi ha escenes de grup, especialment les de ball de saló i del ball de les màscares que brillen per la seva sumptuositat.

Respecte als quasi trenta ballarins que formen la companyia i que es mouen sota la convincent batuta musical de Conrad van Alphen dirigint l’Orquestra del Liceu, cal dir que el seu nivell tècnic és notable fent palès que l’escola russa continua sent una de les millors, tant per l’estil que els defineix com pel virtuosisme que exhibeix.

Per la seva part, els dos homes protagonistes es deixen la pell en la interpretació dels seus personatges. Oleg Markov resulta és un marit trencat per la gelosia, Oleg Gabyshev és l’amant perdut en la passió i desesperació. Tots dos ballarins, a més dels seus valors individuals, es mostren com uns ferms executadors de portés a l’hora d’elevar per l’aire la ballarina.  Una ballarina, Maria Abashova, el nom de la qual hauria d’estar escrit en lletres d’or: per la seva presència hipnòtica, per les seves quasi inhumanes condicions tècniques i pel contingut dramàtic amb què segella la seva interpretació.