Tolstoi i Txaikovski són
dos immensos artistes en les obres dels quals hi ha molta passió i un reflex
del patiment i angoixa humana i que esdevenen les dues columnes vertebrals d’aquest
muntatge.
El coreògraf rus
Boris Eifman, formant al Conservatori de Sant Petersburg, fa una versió de la novel·la
de Tolstoi on partitures del compositor rus ocupen un lloc rellevant. Fragments
de La Patètica, de Francesca da Rimini, de Hamlet, de la Serenata per a cordes en Do
Major, entre molts altres, col·laboren que l’accent i intensitat emocional creixi
en una obra on la voluntat del coreògraf és subratllar, per damunt de tot, la
passió i la part psicològica dels personatges.
Anna Karenina és la
protagonista del triangle amorós establert entre el seu marit, Karenin i el seu
amant Vronski. És una dona que es mou entre la seva condició d’esposa i mare d’un
fill i la passió que sent per un altre home. La desesperació creix en ella a l’extrem
de conduir-la a l’autodestrucció.
Seduït per la
complexitat dels personatges, Eifman crea un espectacle sumptuós tant per l’espectacularitat
de l’escenografia de Zinovy Margolin, com pel vestuari, obra de Vyacheslav
Okunev, així com per la part coreogràfica, construïda amb un llenguatge molt
personal en el qual destaquen uns passos a dos tan vertiginosos que ratllen l’acrobàcia,
sense que, sortosament, arribin a travessar la frontera.
Eifman guanya punts
com coreògraf quan utilitza l’escola clàssica de ballet, quan el llenguatge
està trenat sobre passos i moviments en els quals ell ha estat format i
segurament se sent més segur per deixar anar una imaginació corporal excel·lent.
El problema ve quan el coreògraf s’expressa
amb un llenguatge contemporani doncs el resultat es percep fictici i massa
encarat a buscar l’espectacularitat. De totes maneres hi ha escenes de grup,
especialment les de ball de saló i del ball de les màscares que brillen per la
seva sumptuositat.
Respecte als quasi
trenta ballarins que formen la companyia i que es mouen sota la convincent
batuta musical de Conrad van Alphen dirigint l’Orquestra del Liceu, cal dir que
el seu nivell tècnic és notable fent palès que l’escola russa continua sent una
de les millors, tant per l’estil que els defineix com pel virtuosisme que
exhibeix.
Per la seva part, els
dos homes protagonistes es deixen la pell en la interpretació dels seus
personatges. Oleg Markov resulta és un marit trencat per la gelosia, Oleg
Gabyshev és l’amant perdut en la passió i desesperació. Tots dos ballarins, a
més dels seus valors individuals, es mostren com uns ferms executadors de portés a l’hora d’elevar per l’aire la
ballarina. Una ballarina, Maria Abashova, el nom de la
qual hauria d’estar escrit en lletres d’or: per la seva presència hipnòtica,
per les seves quasi inhumanes condicions tècniques i pel contingut dramàtic amb
què segella la seva interpretació.
