Una nit de Sant Joan, l’Anna, una nena que viu tancada a les golfes d’una casa d’un poble de la costa, rep la visita inesperada de la misteriosa Noia del mirall. De seguida es posen a jugar a un joc infantil, aparentment innocent.
Però a mesura que el joc avança, el sol que entra per la finestra es pon i els contorns de llums i ombres es tornen difusos, l’ambient canvia fins a crear una atmosfera angoixant on ja res no és el que sembla.
Entre jocs i balls, la Noia i l’Anna expliquen la seva història, els seus desitjos i les seves pors sense adonar-se que parlen del mateix, vist des de les seves pròpies percepcions. Aquest fet desemboca en un conflicte: la lluita per acceptar el que és real i el que no. Quina connexió tenen els personatges? Les dues aniran descobrint, alhora que l’espectador, qui és veritablement aquesta Noia i què necessita de l’Anna.
La trama que proposa Marc Torrecillas en unes golfes la nit de Sant Joan és enigmàtica perquè juga amb els personatges reals i els recordats o, millor, recreats. Com Lluïsa Cunillé a El gos o Al contrari!, el públic va entenent la insòlita relació dels dos personatges o d'algú amb el seu mateix reflex. A mesura que avança la trama, es va desvetllant qui és el reflex de qui, en aquesta particular caverna de Plató.
Lligar aquesta sintonia històrica és una troballa, però cal que les intèrprets s'expliquin amb la intrahistòria a partir d'unes pauses que, la intensitat del record, vesteix el que ara és un buit perillós. Sense un paisatge interior teixit d'olors, de moviments, d'imatges les rèpliques són només una mena d'endevinalla que tracta d'esbrinar la situació. Més que la narrativa el que ha d'atrapar és l'emoció ingènua infantil, el desconsol de la culpa, l'esperança d'un recomençar.
Una nena amagada en unes golfes, jugant és un espai molt vulnerable. S'activen les alarmes per entendre qui ha tancat les portes, perquè les finestres estan tapiades, quin element tòxic s'amaga en aquesta lectura pausada d'un llibre o en la imitació de la ballarina de la capsa de música. Des de la soledat, crea una amiga que és el seu reflex a qui li pot confiar els secrets. El pare sempre se l'empipa i li fa por. La mare va marxar.
En aquest poble de costa, hi ha una amargor que només s'escola passejant per la sorra de la platja a la nit després d'un ball de revetlla. En part com a L'alegria que passa, d'en Rusiñol. Però és un miratge fruit de La nit de Sant Joan, un viatge per la fantasia d'en Jaume Sisa. Perquè la visita del personatge a les golfes podria ser el d'Antaviana. En realitat, Anna Carreño i Gemma Deusedas interpreten un personatge dual molt més fosc, inquietant, carregat de culpa i soledat. És molt probable que el rodatge de les funcions, els doti de capes de major contingut (no textual), que els armi de la consistència imprescindible per defensar aquella amargor del dol infantil. Amb aquesta bastida més ben armada, la sortida per la porta serà la de la nena que ja s'ha fet gran, o la de la mare que ha completat la fase de l'acceptació del dol. Que cada espectador decideixi...
