Aquesta òpera en dos actes, encarregada amb motiu del centenari de la San Francisco Opera, és un coencàrrec i una coproducció amb el Gran Teatre del Liceu i The Metropolitan Opera de Nova York. Amb un llibret adaptat pel mateix compositor de la tragèdia de Shakespeare, el compositor John Adams, la directora Elkhanah Pulitzer i la dramaturga Lucia Scheckner combinen la imatge mítica de l’Antiguitat amb el glamur de la dècada dels anys trenta a Hollywood.
De totes les obres de Shakespeare, Antony and Cleopatra és l’única que fusiona en una mateixa peça el drama amorós, el drama relatiu al poder i la comèdia. Una creació molt ambiciosa que tracta l’afer amorós arquetípic entre les dues figures protagonistes i també de la geoestratègia en ple declivi de la república romana i l’ascens de l’imperi, personificat en el jove Octavi (August) Cèsar. La ressonància amb el món d’avui, amb el declivi dels valors democràtics i el canvi de les lleialtats internacionals, és provocadora i molt oportuna.
Cleopatra (Julia Bullock) és el personatge psicològicament més texturat de tots els papers femenins shakesperians. Les seves extraordinàries qualitats humanes estan expressades en el transcurs de l’obra: narcisisme, intel·ligència, capacitat de seducció i erotisme, ambivalència ètica, valentia militar, indulgència i, en última instància, la seva veritable capacitat d’estimar. No obstant això, en el seu joc d’amor amb Antony (Gerald Finley), mostra una vulnerabilitat humana real que transcendeix el seu autocontrol. Immersa en un conflicte —el seu amor per Antony i la lluita per conservar el poder—, quan s’adona de la seva derrota, plena de cicatrius impossibles d’esborrar, tria el suïcidi per la humiliació de ser tornada a Roma com a trofeu del triomf militar de Caesar (Paul Appelby).
L’acció té lloc aproximadament els anys 30-31 aC i alterna dos indrets: Alexandria i Roma, encara que la producció utilitzarà una varietat de dispositius per a les connexions del públic amb el món contemporani. A través d’aquest viatge, assistim a la transformació de dues figures, equiparades a déus, Cleopatra/Isis i Antony/Hèrcules, en amants reals en tota la seva fragilitat, intimitat i incertesa. Ell era un general romà; ella, una reina egípcia. La seva passió redefiniria l’ordre mundial.
Aquest estiu , me n’he fet un tip de fer-li la pregunta i la posterior recomanació a totes les persones que m’explicaven com havien gaudit de l’estupenda pel·lícula de Christopher Nolan “Oppenheimer”. Doncs, si havien gaudit d’aquella proposta fílmica, de ben segur que aquest era el millor moment per a que poguessin també gaudir de l’extraordinària òpera “Doctor Atomic” ,que John Adams li va dedicar al mateix Oppenheimer, i que es centra en aquell crucial mateix moment en el qual el “pare de la bomba atòmica” es va tenir que enfrontar des de la dicotomia al dilema moral que es feia explícit amb l’èxit del letal invent al qual li havien donat forma ell i el seu equip. Per cert que, tenint en compte la conjuntura, la Metropolitan Opera House que havia produït el memorable muntatge de l’obra dirigit per Penny Woolcock , va tornar a oferir de forma gratuïta en streaming l’enregistrament d’aquell espectacle: de ben segur que si feu una recerca, li podeu seguir la pista.
Adams ja se n’havia servit amb anterioritat de fets i personatges reals, a l’hora de crear altres dues de les òperes més reeixides de la contemporaneïtat. Parlo de la no menys estupenda “Nixon in China”, i de la sempre polèmica “The Death of Kinghoffer”, una peça que per la seva temàtica (el segrest del creuer Achille Lauro perpetrat l’any 1985 pel Front d’Alliberament de Palestina) resultaria ara mateix irrepresentable... i que sempre que s’ha representat ha aixecat ampolles , i fins i tot li ha valgut a Adams alguna que altra acusació de simpatitzar amb el terrorisme, del tot injustificada si ens fixem en el contingut real del seu llibret.
Quan Adams va composar tan magnífiques obres, aquest esplèndid compositor que va créixer escoltant cada dia els jazzístics ritmes que exercien el paper de banda sonora a la seva jazzística llar, era encara vist com un dels més significatius representants nord-americans d’un estil minimalista que, en qualsevol cas, ell es va prendre sempre amb una llibertat simfònica poc ortodoxa. Però és cert; en aquelles obres, es poden escoltar encara les puntuals seriacions que et fan reconèixer el mateix univers sonor pel qual es movíem alhora Phillip Glass o Michael Nyman, per posar com a exemple dos dels més reconeguts mestres d’un estil que, en la nova aventura operística d’Adams, es presenta de manera gairebé residual. I encara que sigui viatjant cap en darrera un parell de mil·lennis, cal recordar que també aquest cop Adams s’ha emmirallat en personatges i esdeveniments reals , l’ombra dels quals segueix projectant-se amb força als nostres dies . En part, perquè el destí que van córrer els seus protagonistes, segueix explicant-nos fins a quin punt tant el destí dels poderosos com el dels que estem sotmesos al seu poder , estan alhora subjectes a uns jocs de poder capaços de devorar fins i tot a qui creu posseir-lo i cau en el miratge. I en part també, perquè han trobat creadors que han sabut com redimensionar la seva trajectòria vital i assenyalar el seu component universal. En el cas de Marc Antoni i Cleòpatra , només cal fixar-se en la magistral obra que els hi va dedicar Shakespeare, i que constitueix la columna vertebral del llibret que ha escrit el mateix John Adams, encara que en aquest hi tinguin també cabuda Plutarc i Virgili. Però el to dominant ve marcat pel text shakespearià, que de vegades ha estat vist com una mena de complementaria contrapartida a aquell altra gran amor de tarannà adolescent dibuixat pel gran Willy a “Romeu i Julieta”. Aquí, els arrauxats i tímidament apassionats adolescents que concentren en unes poques jornades de res tota una existència adreçada cap a la mort, deixen pas a dos madurs amants que estan una mica de tornada de tot. Però que, alhora, no poden deixar tampoc de portar-se com adolescents arrauxats, quan creuen entreveure la traïció o l’abandonament de l’altre. La passió juvenil del primer amor ( o del segon, si tenim en compte el currículum amatori de Romeu) ha cedit el pas a la passió d’uns cossos que, no pel fet de ser madurs , deixen d’estar ben encesos. Però també aquests cossos apassionats s’han d’enfrontar a dificultats insalvables. La rivalitat de dues famílies enfrontades per raons que ni elles mateixes eren capaces de recordar acabava fent-li la punyeta a dos jovenets abocats al suïcidi . I ni més ni menys que l’ordre mundial i l’ambició sense límits d’un imperi , s’interposa per la seva banda en la fam d’amor d’aquests altres dos veterans de la passió en totes les seves formes que, si s’haguessin centrat només en el desig que senten l'un per l’altre, s’haguessin sabut retirar a temps a una illa deserta ben allunyada tant de Roma com d’Alexandria. Però que, i donada la seva relació de dependència amb tot allò altre del poder, acaben també abocats a repetir el ritual del doble suïcidi.
Estrenada l’any passat a l’Opera de San Francisco, i programada ja d’aquí a dues temporades MET de Nova York , la nova òpera d’Adams va ser inicialment rebuda amb un cert distanciament que , possiblement, anirà canviant de registre a mesura que tant el públic com la mateixa crítica es vagi familiaritzant amb ella. I és que, tal i com llueix al Liceu després d’haver tingut abans només un primer contacte amb el seu enregistrament, resulta ja obvi que ens trobem davant una obra més que notable; una òpera plena d’excel·lència que potser (només potser; torno a insistir en allò del pas del temps i les successives audicions i/o visionats de la peça) no assoleix la monumental alçada dels títols abans esmentats... però que sovint, s’apropa molt a ella. Una obra que el mateix creador s’encarrega de dirigir musicalment, atorgant-li amb la complicitat de l’Orquestra del Gran Teatre una dimensió superior a aquella que transmetien sota una altra batuta les primeres representacions californianes. En aquest sentit , cal remarcar la força i la càrrega atmosfèrica d’uns interludis musicals situats entre una i altra escena dramàtica , tots ells farcits d’intensitat. Una intensitat que, al llarg del primer acte, encara en ca plena d’ aquella aspiració a la grandesa que segueix rossegant per dins la parella d’amants, cada cop que fan una pausa en els seus jocs amatoris. Però que en el segon acte adopta ja sàviament els aires crepusculars i gairebé onírics dels somnis que s’esvaeixen entre vergonyoses derrotes militars, i no menys vergonyoses escapades del camps de batalla, condemnades a marcar ja de per vida el destí de la parella, i a marcar de pas també el destí de bona part de la humanitat durant molt de temps.
La posada en escena d’Elkhanah Pulitzer resulta potser més notablement eficient que enlluernadora. I , tal i com han assenyalat algunes veus, se’n serveix d’un recurs que ja no pot sorprendre ningú perquè estem ben acostumats a trobar-lo als escenaris : el recurs de l’anacronisme capaç de crear obvis paral·lelismes entre els temps passats fa molt de temps, i aquells altres que formen part del nostre passat més recent. Però, encara que no resulti original, la seva forma d’omplir els carrers de la Roma imperial amb la parafernàlia feixista tan enyorada alhora per alguns sectors de la nostra més pròxima realitat social i política, està resolta també amb una notable eficiència , i serveix per remarcar de quina forma l’anacronisme ens situa davant l’atemporalitat del que estem veient. D’altra banda, Pulitzer es permet també alguna que altra picada d’ullet capaç de fer-nos sentir entre la sobrietat general i la grisor dels uniformes amb tarannà paramilitar una espurna dels enlluernadors excessos propis d’una gran superproducció hollywoodiana , com ar aquella que el gran Mankiewicz li va dedicar a la reina d’Egipte, versió Liz Taylor... i per a la qual , per cert, Alex North va composar una banda sonora també ben antològica. I tot i que a la Cleopatra de Julia Bullock li manqui per moments ( i malgrat la discutible amplificació amb què es presenta l’espectacle) la força vocal que exhibeix sempre el Marc Antony de Gerald Finley , el cert és que tots dos formen una magnífica parella escènica amb molts recursos interpretatius i força química de per mig, que troba en el Caesar de Paul Appleby un antagonista a l’altura de les circumstàncies. Haver acollit l’estrena europea d’aquesta important obra i comptar amb la presència del mateix Adams al front de l’orquestra, ha de ser sens dubte un bon motiu d’orgull pel Gran Teatre del Liceu.
