Espero i desitjo que si teniu una infància farcida d’alegres jornades de colònies, no guardeu en el vostre inconscient cap record tan traumàtic d’elles com el que guarda el protagonista masculí d’aquest tan atípicament estimulant musical. Un musical que, com el talp culpable del trauma que no us revelaré ( ja el descobrireu vosaltres mateixos mentre gaudiu d’allò més de la gamberrada melòdica i lírica perpetrada per Marc Timón), va ensenyar per primer cop el nas a l’Off Liceu l’any 2019; va ser per cert llavors , quan el mateix Timón va expressar el seu convenciment que el tenor , la soprano, el violoncel i el violí que l’acompanyaven a ell mateix i al seu piano, serien capaces de mostrar “pornogràficament i delirantment” l’absoluta estupidesa de l’amor ( encara que costi reconèixer com a tal, efectivament és present a l’escenari ) de la parella protagonista. Desafiant de ple les convencions de l’esperit nadalenc, l’estupidesa amorosa d’aquests dos es va presentar també al Teatre Eòlia el passat mes de desembre: Marc Pujol interpretava llavors el paper que ara recau en Jofre Borràs, i el meu comentari es refereix en concret a aquelles representacions. Però estic segur que el canvi, no haurà afectat per a res la molt divertida mordacitat poca-solta i tocada d’un cert alè surrealista d’una bogeria musical plena alhora de descobriments geogràfics i culturals d’allò més sorprenents: sense anar més lluny, us emportareu una bona sorpresa, quan descobriu on es troben situades de debò les més catalanes terres de la catalanitat universal.
I aquest descobriment aclaparador, el fareu mentre us endinseu per Sierra Nevada, a la recerca d’un talp amb gustos genitals que podrien provocar més d’un calfred, si no fos perquè la farsa impedeix en aquest cas cap mena de neguit fora de lloc. Aquí, del que es tracta és de ficar-se de ple en l’arrauxat psicodrama melòdic d’una parella que ha fet de la seva vida en comú un sac de gemecs i retrets en perpetua activitat. I camí de Sierra Nevada, anirem descobrint també els secrets millor guardats d’aquests dos , mentre a cada revolt del camí, li anem descobrint també al musical nous senderis imprevistos. Ara, la broma sembla una gresca que se’n en riu del tòpics eròtic sentimentals associats a les relacions de parella. Tot seguit, hi podem veure aquí una irònica nova demostració de la banalitat absurda amb la qual convertim les xarxes socials en fars existencials. Més tard ( o per ser més exactes, tot alhora), ens trobem ficats en una fantasia amb trets de pel·lícula de ciència-ficció de sèrie B ( o més aviat, de sèrie Z) que ni el mateix Ed Wood tindria la gosadia de signar. I finalment, potser acabem descobrint entre cançó i cançó insospitades formes de nou romanticisme . Tot plegat, mentre Timón – que quan s’aixeca del piano, tampoc no renuncia a robar-li protagonisme als seus protagonistes-´, exhibeix amb desvergonyiment l’eclèctic tarannà del qual dona bones mostres tota la seva trajectòria; al l cap i a la fi , cal no oblidar que, sense anar més lluny, estem parlant del mateix compositor que fa no res creava una peça simfònica per acompanyar la inauguració del nou estel lluminós de la Sagrada Família. Doncs, i amb risc de guanyar-se l’ex comunió, aquí Timón no solament es mostra obertament descarat, sinó que mostra també la seva habilitat per a construir formes musicals ben diverses , capaces d’adaptar-se a cadascun dels estats emocionals pels qual passaran tant la parelleta, com el seu molt sorprenent talp : ja veureu, l’apoteosi final que us espera. Però no tingueu pressa: abans d’arribar-hi , podreu comprovar com la partitura passa com si res de l’experiment melòdic transgressor a la balada pop, tot fent incursions en la composició amb un toc Off Broadway passat pel Paral·lel a l’estil Dagoll Dagom. I d’aquest eclecticisme, n’acabes sortint amb el convenciment que Timón,és un compositor ben personal , i amb un ben desenvolupat sentit teatral .
