Que el compositor, director i pianista Marc Timón (Castelló d'Empúries, Alt Empordà, 1980) sigui capaç d'alternar gèneres tan diversos com el «Magnificat» per inaugurar l'Estel de la Torre de la Mare de Déu de la Sagrada Família, la banda sonora d'una pel·lícula de terror com «La nena de la comunió» (Víctor García), la banda sonora de la cerimònia de la Copa Davis, que sigui un músic que ha dirigit al Gran Teatre del Liceu, al Palau de la Música, al Teatro Real de Madrid, que hagi obtingut algunes desenes de premis internacionals per la seva carrera musical, que també escrigui tant guions com poesia, que hagi participat com a solista i compositor de sardanes amb la Cobla Sant Jordi i que alterni la residència entre Los Angeles i Barcelona i, al damunt, es diverteixi amb un espectacle de cambra com aquest «Apologia i escarni de l'estupidesa humana» diu molt al seu favor com a creador eclèctic i a favor de la cultura musical i teatral catalana que qualsevol país amb cara i ulls no deixaria escapar.
L'espectacle que ha recuperat la Sala Versus Glòries, després d'haver-se estrenat a finals d'any al Teatre Eòlia, entra de ple en el gènere del Grand Guignol, de l'absurd, de la farsa i, en algun moment, del grotesc. Cal advertir que, pel camí, entre l'Eòlia i la Versus Glòries, els dos personatges protagonistes han perdut l'espectacular tupé de la primera caracterització inicial. Ara, la parella que interpreten Clara Moraleda i Marc Pujol (Blanca i Paco a la ficció) fins i tot semblen dos personatges normals i corrents, de carn i os, de carrer. I això, que enganya els espectadors, reforça encara més la sorpresa del surrealisme de la trama.
En el pur estil de fusió de gèneres, els dos músics i el director i pianista inclòs, es converteixen també en intèrprets d'un conte musical que estén fins i tot les seves intencions participatives fins a l'auditori amb una enquesta tan escatològica com poètica, arran d'una discusió de la parella honesta i sincera sobre la convivència amb els pets (no el conjunt musical de Constantí, sinó els populars gasos intestinals).
La trama arrenca perquè en unes colònies infantils a Sierra Nevada, el protagonista, en Paco, va patir un trauma de personalitat: un talp prou conegut pel seu assetjament sexual a la Sierra li va mossegar el penis. I diuen que qui rep la mossegada, queda impedit per ser estimat mai més per ningú.
És per això que, ella, Blanca, sense encomanar-se ni a Déu ni a sa mare, organitza un viatge de parella fins a les terres de Granada a la recerca del talp golafre per estabornir-lo —qui mata la cuca mata el verí— i alliberar així el Paco del trauma que arrossega.
Amb aquest punt de partida tan simple, la partitura musical barreja l'òpera, el pop i el gènere musical. I la trama fa salts des de la comèdia de situació a la comèdia negra, del realisme al surrealisme i de la telemovie d'humor al cinema de gènere fantàstic.
Si bé el gruix de la interpretació musical recau en els dos protagonistes —els dos amb un extens currículum en anteriors musicals a les espatlles—, són especialment divertides les escenes en què el mateix pianista i director Marc Timón s'aixeca del piano per convertir-se en un més dels personatges, un pagès de Sierra Nevada que parla català —perquè els andalusos han parlat sempre català però no ho diuen a ningú perquè no els facin pagar peatges— o l'encarregat d'un hostal de mala mort granadí que, ves per on, s'assembla al pagès i també parla català com ell.
La trama compta, a més, amb efectes de so (piano, violí, violoncel) que doten d'una vivesa cadascuna de les accions i l'acosten al guió de conte musical on els instruments es doten de vida pròpia. Un musical que expandeix divertimento pels quatre costats, un divertimento que s'encomana als espectadors i que deixa entreveure que intèrprets i músics, un quintet de primera línia musical, són els primers que s'hi diverteixen també de valent. (...)
