L'obra parteix d'una caricatura evident d'una situació quotidiana, propera al teatre de l'absurd. Li dóna un cert aire de grand guignol el viatge cap a Sierra Nevada per acabar amb el trauma infantil de'n Paco, un marit que estima molt però que recrimina sempre que la parella no l'estima prou. I ho fa amb una música difícil de definir, perquè té moments lírics i d'altres de balada pop. Marc Timon ha construït una trama que, com la partitura, juga a desencaixar-se. I permet un joc amb els actors (i també amb el públic) estirant una anècdota poca-solta i que enriola. La lluita fratricida amb el talp (una mena d'ànima maleïda per l'opinió pública però que mira d'emancipar la humanitat davant de situacions paralitzants com són la moral i l'amor) li dóna aquesta toc trash, quasi gore de grand guignol com aquella La monja enterrada en vida o Contra la democràcia d'Esteve Soler o La tardor barcelonina (fet a partir del conte per entregues de Francesc Pujols). El musical (amb un títol que sona massa ambiciós quan, en realitat, és una divertida i insòlita comèdia amb dos actors (Marc Pujol i Clara Moraleda) molt versàtils i còmplices en posar l'actitud actoral als extrems interpretatius i tres musics (que es desdoblen en actors, puntualment). Possiblement, una mirada externa o una certa neteja del text permetria que la pe+a tingués un punch més definitiu. La partitura peca en què, en una imprescindible voluntat en experimentar, no s'hagi volgut passar el rasclet per enfortir les arrels més potents.
La peripècia del talp (Vaider) és ben divertida i passa per passatges com una oda als pets pudents o a la mania de tastar les postres de la parella. Blanca ("ni verge, ni casta") assumeix rols de líder mascle alfa, quan agafa el cotxe, quan es confessa a la seva parella i quan ataca el monstre (en realitat un altre ésser magnificat per la gent com aquell ésser misteriós de la ciutat Maragda al Màgic d'Oz. Paco és l'antre antiheroi, vulnerable i orgullós, que només pot pesar la seva vàlua per l'amor que diu que sent per Blanca. L'accident en unes colònies a Sierra Nevada va resultar fatal per a la seva seguretat de caràcter. Moraleda (El vestit POP de l'emperador, La bruixa de la tramuntana, Peter pan, a càrrec de l'Excèntrica o Scaramouche i Mar i Cel dels Dagoll Dagom) ensenya un nou registre còmic i desesperat alhora. Marc Pujol (també un habituals de Dagoll Dagom des de Boscos endins i d'altres musicals com Fang i setge, Renard el llibre de les bèsties o el Flor de nit de Gataro) assumeix el paper més beneit de la colla, divertidament patètic.
En aquesta broma magnificada (i que enriola per la seva simplicitat) hi ha moments culminants, com en tot musical. Bé perquè són balades amb una lletra sempre aspra però cantada amb dolçor o per situacions delirants. Com les confessions dels dos personatges a la veu en off. Lluny de construir uns personatges creïbles, l'obra ofereix una caricatura farsesca, un traç gros de mediocritat, servit amb la voluntat que tot se senti agermanat de sentir-se de la pila, com aquell P-acte idiota de las Hermanas Picohueso; és un terrorisme emocional que atempta contra la integritat i les formes més decoroses. Marc timon es llança, com una bèstia afamada, a la radicalitat dels individus semifantàstics, amb unes tupès exagerats, unes dèries infantils i una vida cínica. L'humor (i la música) fa la funció de coagulant. Divertida bogeria que entreté.
