Arriba a escena el projecte guanyador del concurs per adaptar el Llibre de les bèsties de Ramon Llull en motiu del 700 aniversari de la mort de l’autor. Un musical exemplar.
Renard, la guineu, no veu amb gaire bons ulls que les bèsties en assemblea hagin escollit el Lleó com a rei. De manera que l’astut Renard, tot just després de la coronació, aprofitarà les picabaralles que hi ha a la cort entre carnívors i herbívors, i començarà a maquinar plans per apropar-se pas a pas fins al tron.
Renard o el Llibre de les bèsties és una versió lliure de la famosa obra de Llull que pren la forma d’un musical vibrant i encomanadís.
Sense que el ritme s’aturi, i presentant una galeria d’animals que també inclou lleopards, bous, elefants i fins i tot algun humà d’allò més bèstia, la peça vol apropar als més petits l’art d’explicar faules, que en el cas de Llull reben el nom d’eximplis.
Espectacle recomanat de 7 a 12 anys.
Premi de la Crítica 2016 categoria espectacle familiar
La cia. Teatre Obligatori l'ha encertada. Ha sabut apropar l'univers de Llull, aparentment tant conceptual i transcendent, a la canalla de la manera més fresca possible. Ha creat un musical de la mà de Clara Peya (amb una partitura que refila per mil veus, molt suggerent, gens simplista) a partir d'una peripècia ben urbana: una foodtruck i la darrera hamburguesa de vedella (ningú en vol tastar d'hamburgueses vegetarianes!) al davant d'un centre financer. Marc Rosich ha sabut anar-hi trufant d'acudits (més o menys evidents) i d'uns personatges simpàticament poca-soltes, interessats en acaparar poder. I és que tot i el títol, la peça de Llull és tot un tractat de política a partir d'un bestiari particular. I, quan es desplegui la furgoneta, apareixerà el món oníric de les faules (o els eximplis). Cal celebrar la peça, que ha sabut condensar millor les intencions que aquella La dona vinguda del futur. És cert que el repartiment hi acompanya, i molt. Perquè Toni Viñals (que alterna amb el paper d'Scaramouche) és un cantant ben còmic i amb múltiples registres actorals (4 Carmen); Laura Aubert sap jugar molt bé els 4 elements amb els que pot jugar (Victòria d'Enric V) i Marc Pujol (Millet), Joan Vázquez (Flor de nit, el cabaret) i Queralt Albinyana (Trilogia Mozart) són noms contrastats. Quralt es marca un bllues ben desconsolat i prou divertit. L'obra es mereix tenir més vida que la temporada al Lliure.
Torna a ser un producte de notable valor artístic, com ja van fer amb aquell Moby Dick, un viatge pel teatre (que, enguany, per cert, repeteixen) amb la nova Kompanyia del Lliure.