D’entrada, el que més crida l’atenció de Renard, la versió d’El llibre de les bèsties
de Llull que la companyia Teatre Obligatori porta a escena en el marc d’El
Lliure dels Nens, és el ferro que hi ha tractant-se com es tracta d’un
muntatge dirigit al públic familiar. Marc Rosich en signa l’adaptació i la
direcció; Clara Peya n’ha fet la composició musical; i, en escena, noms com Laura
Aubert, Queralt Albinyana, Marc Pujol, Joan Vázquez o Toni Viñals. Noms, en
definitiva, associats a un altre àmbit teatral, el dels adults, que en aquest
país té més aviat pocs ponts amb l’infantil o familiar. Per tant, la
primera sensació de Renard, quan el
muntatge tot just afronta els seus primers compassos, és la sorpresa i l’agraïment
de trobar-hi uns intèrprets demostrant que no existeix cap desnivell entre dos
circuïts escènics que viuen massa d’esquena i en compartiments estancs vernissats
amb tòpics sense cap base.
La sola presència d’aquests actors al muntatge ja seria tot
un missatge. Afortunadament, però, en aquest cas aquesta circumstància es ratifica amb
una feina extraordinària en un muntatge realment exigent. Una posta en escena que obliga
als intèrprets a desplegar un extens catàleg de recursos, actuant, cantant i,
sobretot, mantenint el to pedagògico-satíric que Rosich ha donat a la seva actualitzadíssima
adaptació de l’obra de Ramon Llull. El Rosich-autor ha encertat en proposar un
text capaç de seduir a un ampli espectre de públic, començant pels petits de casa,
mentre que el Rosich-director l’ha clavat en el repartiment, la tessitura i l’energia
que desprèn tot plegat.
Una de claus de Renard, sense cap mena de dubtes, és el
confort i la convicció amb què els actors encaren els seus personatges. No només inverteixen tones d'energia damunt l'escenari sinó que també s'ho passen molt i molt be, cosa que, com ja se sap, és imprescindible per tal d'arribar al públic. Un
Toni Viñals que gaudeix i fa gaudir i una Laura Aubert que ratifica la seva envejable
versatilitat creativa encapçalen un repartiment del que no es despenja ningú i
que aprofita al màxim els moments de lluïment generalitzat amb la magnífica col·lecció de temes musicals composats per Clara Peya.
I més fortuna encara. L’altra gran clau de l’espectacle són
els recursos que s’hi ha pogut invertir i que, combinats amb grans dosis d’enginy,
donen com a resultat un muntatge d'una factura encomiable. L’escenografia de Laura Clos demostra
que sovint les idees són més importants que el pressupost. Però el súmmum de l’enginy,
cal dir-ho, és l’extraordinari treball de vestuari de Núria Llunell, una
autèntica lliçó de com aquest element defineix, condiciona i impulsa la
interpretació.
Entre una cosa i l’altra, Renard no només homenatja Llull
acostant-lo al públic actual. També demostra l’artificialitat de la frontera
entre el teatre familiar i el d’adults oferint una proposta que cal veure sí o
sí, sobretot si teniu per casa genteta a partir dels vuit anys.
