Renard o el llibre de les bèsties

Familiar | Musical

informació obra



Adaptació:
Marc Rosich
Composició musical:
Clara Peya
Companyia:
cia. Teatre Obligatori
Intèrprets:
Queralt Albinyana, Laura Aubert, Marc Pujol, Joan Vázquez, Toni Viñals
Músics:
Clara Peya - Andreu Gallén (piano)
Escenografia:
Laura Clos 'Closca', Jordi Roig
Vestuari:
Núria Llunell, Jordi Roig
Il·luminació:
Sylvia Kuchinow
So:
Josep Sánchez-Rico
Coreografia:
Roberto G. Alonso
Ajudant de direcció:
Jordi Andújar
Producció:
Teatre Lliure, Teatre Obligatori
Sinopsi:

Arriba a escena el projecte guanyador del concurs per adaptar el Llibre de les bèsties de Ramon Llull en motiu del 700 aniversari de la mort de l’autor. Un musical exemplar.

Renard, la guineu, no veu amb gaire bons ulls que les bèsties en assemblea hagin escollit el Lleó com a rei. De manera que l’astut Renard, tot just després de la coronació, aprofitarà les picabaralles que hi ha a la cort entre carnívors i herbívors, i començarà a maquinar plans per apropar-se pas a pas fins al tron.

Renard o el Llibre de les bèsties és una versió lliure de la famosa obra de Llull que pren la forma d’un musical vibrant i encomanadís. 

Sense que el ritme s’aturi, i presentant una galeria d’animals que també inclou lleopards, bous, elefants i fins i tot algun humà d’allò més bèstia, la peça vol apropar als més petits l’art d’explicar faules, que en el cas de Llull reben el nom d’eximplis.

Espectacle recomanat de 7 a 12 anys.

Premi de la Crítica 2016 categoria espectacle familiar

Crítica: Renard o el llibre de les bèsties

21/11/2017

Esborrant la frontera entre el teatre familiar i el d'adults

per Marc Sabater

D’entrada, el que més crida l’atenció de Renard, la versió d’El llibre de les bèsties de Llull que la companyia Teatre Obligatori porta a escena en el marc d’El Lliure dels Nens, és el ferro que hi ha tractant-se com es tracta d’un muntatge dirigit al públic familiar. Marc Rosich en signa l’adaptació i la direcció; Clara Peya n’ha fet la composició musical; i, en escena, noms com Laura Aubert, Queralt Albinyana, Marc Pujol, Joan Vázquez o Toni Viñals. Noms, en definitiva, associats a un altre àmbit teatral, el dels adults, que en aquest país té més aviat pocs ponts amb l’infantil o familiar. Per tant, la primera sensació de Renard, quan el muntatge tot just afronta els seus primers compassos, és la sorpresa i l’agraïment de trobar-hi uns intèrprets demostrant que no existeix cap desnivell entre dos circuïts escènics que viuen massa d’esquena i en compartiments estancs vernissats amb tòpics sense cap base.

La sola presència d’aquests actors al muntatge ja seria tot un missatge. Afortunadament, però, en aquest cas aquesta circumstància es ratifica amb una feina extraordinària en un muntatge realment exigent. Una posta en escena que obliga als intèrprets a desplegar un extens catàleg de recursos, actuant, cantant i, sobretot, mantenint el to pedagògico-satíric que Rosich ha donat a la seva actualitzadíssima adaptació de l’obra de Ramon Llull. El Rosich-autor ha encertat en proposar un text capaç de seduir a un ampli espectre de públic, començant pels petits de casa, mentre que el Rosich-director l’ha clavat en el repartiment, la tessitura i l’energia que desprèn tot plegat.

Una de claus de Renard, sense cap mena de dubtes, és el confort i la convicció amb què els actors encaren els seus personatges. No només inverteixen tones d'energia damunt l'escenari sinó que també s'ho passen molt i molt be, cosa que, com ja se sap, és imprescindible per tal d'arribar al públic. Un Toni Viñals que gaudeix i fa gaudir i una Laura Aubert que ratifica la seva envejable versatilitat creativa encapçalen un repartiment del que no es despenja ningú i que aprofita al màxim els moments de lluïment generalitzat amb la magnífica col·lecció de temes musicals composats per Clara Peya.

I més fortuna encara. L’altra gran clau de l’espectacle són els recursos que s’hi ha pogut invertir i que, combinats amb grans dosis d’enginy, donen com a resultat un muntatge d'una factura encomiable. L’escenografia de Laura Clos demostra que sovint les idees són més importants que el pressupost. Però el súmmum de l’enginy, cal dir-ho, és l’extraordinari treball de vestuari de Núria Llunell, una autèntica lliçó de com aquest element defineix, condiciona i impulsa la interpretació.

Entre una cosa i l’altra, Renard no només homenatja Llull acostant-lo al públic actual. També demostra l’artificialitat de la frontera entre el teatre familiar i el d’adults oferint una proposta que cal veure sí o sí, sobretot si teniu per casa genteta a partir dels vuit anys.