Esplèndid text de Marc Rosich, que també signa la direcció d'aquest
musical per a tots els públics (mai millor dit) i també les lletres de
les seves cançons.
Partint d'un camió-fast food que sovinteja en
determinades societats, plantat al bellmig d'un districte financer
qualsevol (res no és casual, però, en aquesta història) ens defineix uns
personatges humans, caracteritzats per l'ambició i l'obediència, fins
que coneixem -ves a saber en quina selva africana- el regne dels
animals, que es troba en ple 'procés' per a triar un rei, que resulta
ser el lleó, i que nomena de seguida els consellers, no sense abans
prometre que farà dieta vegetariana, perquè el càrrec li ho exigeix. En
quedar fora del cercle de poder, l'astuta i maliciosa guineu manipularà
un herbívor (la cosa va de confrontació entre ells i els carnívors,
també) perquè conspiri per arribar a ser ell el rei. Ambició i
manipulació solen anar de la mà, i aconseguiran que s'enviï al lleopard a
negociar una bona 'conllevancia' (cap equivalent en català no
té la força ni el matis adients) amb els humans. Aquest moment ens
revela moltes similituds entre els poderosos d'un i altre regne... No
falten tampoc intrigues amoroses amb què mirar de neutralitzar els caps
de l'estat... vaja, un tractat 'maquiavèl·lic' abans que no nasqués el
propi Maquiavel.
Destacar la proposta escenogràfica, molt coherent
amb la pràctica del teatre familiar dels elements convertibles, que
plegant-se i desplegant-se ens transporten a un altre indret. No en va
el Marc Rosich ha estat des de sempre vinculat a aquest sector aportant,
com en aquesta ocasió, el bagatge acumulat en la seva experiència en el
d'adults. I la capacitat de congregar un elenc esplèndid. Tots estan
molt bé, interpreten brillantment amb el cos i les veus, canten, i
alguns fins i tot ballen (la coreografia la signa Roberto G. Alonso, de
forma molt intel·ligent), com ara en un sorprenent i metafòric combat de
dos ballarins de claqué.
Però sobretot és un gran 'divertimento'
que homenatja l'aniversari Llull de la millor manera possible, fent
arribar el seu missatge de forma intel·liguible pels infants (això sí,
mínim 7-8 anys, fins i tot penso que més) amb uns nivells de lectura
que podrien fer que la mateixa obra, amb un fenomenal èxit per a adults,
afegint-hi una miqueta de sal i pebre, per convertir-lo en un cabaret
adult sobre les ambicions i lluites humanes. I un dels millors que es
pogués veure.
Destacar la composició musical i la virtuosa
interpretació al piano de la Clara Peya, en directe i arraconada dins el
restaurant ambulant, tot i que impossible de no apreciar. I encara que
tots els altres estan, com he dit, esplèndids, destaca l'agudesa de la
Laura Aubert.
És teatre familiar, sí, però si no teniu algun nen o
nena a mà tampoc no passa res. Anar amb infants és opcional. Us ho
passareu molt i molt bé.
