Alícia Gorina porta al Teatre Lliure un espectacle de creació amb un títol infinit –Aquell dia tèrbol que vaig sortir d'un cinema de l'Eixample i vaig decidir convertir-me en un om– que dialoga de manera molt personal amb Les verges suïcides, la primera pel·lícula de Sofia Coppola. La proposta es basa en la dramatúrgia d'Eleonora Herder –inspirada en textos d'Albert Camus, Donna Haraway, Paul B. Preciado, Greta Thunberg, Joey Soloway i Virginia Woolf, i nodrida amb les reflexions de les intèrprets– i en l’espai escènic de Max Glaenzel i de la imprescindible Silvia Delagneau, que ha dissenyat també el sorprenent i versàtil vestuari. La direcció de moviment va a càrrec de Riikka Laakso; Raimon Rius comanda les llums, i Clara Aguilar signa la composició musical i l'espai sonor.
La reivindicació de les crisis i preocupacions dels joves està a l'ordre del dia i ha pujat als escenaris en obres com La malaltia, dirigida per Juan Carlos Martel, i la contundent Paisajes para no colorear, del col·lectiu xilè La-Resentida, que va passar pel Teatre Lliure fa un parell d'anys. La companyia madrilenya La tristura ha volgut donar veu a les noves generacions en moltes de les seves peces –entre elles Future Lovers, que es va poder veure al CCCB dins el Festival Grec 2019–, i està a punt d'estrenar-se Quién lo impide, la darrera pel·lícula de Jonás Trueba, que, fent equilibris entre el documental, la ficció i el registre testimonial, busca transformar la nostra percepció sobre l'adolescència.
Vint anys després de l'estrena de la pel·lícula Les verges suïcides (1999), adaptació de la novel·la homònima (1993) de Jeffrey Eugenides, Alícia Gorina imagina i basteix un espectacle amb la voluntat de revisar i reapropiar-se d'aquells referents des d'una perspectiva feminista. Recordem que tant al llibre original com al film la instància narrativa, que mediatitzava i condicionava del tot la mirada dels lectors/espectadors, corresponia a una primera persona masculina –i plural!– que s'abatia sobre la idealitzada feminitat de cinc germanes adolescents en clau de voyeurisme –amb una pretextada i mistificadora voluntat documental, d'un fetitxisme macabre, que passava per l'acumulació i classificació de fotografies, objectes personals i fins i tot blens de cabells–.
La recreació d'un gimnàs d'institut és el receptacle que acull l'esdevenir escènic a la Sala Fabià Puigserver. Amb les espatlleres, els matalassos i les pilotes de bàsquet coexisteixen una tarima que evoca una sala d'actes escolar, unes taules amb gerros de flors sintètiques i uns sòrdids globus daurats que ens transporten a una festa estudiantil genuïnament americana –la història original té lloc en un suburbi de Detroit als anys setanta–. Unes vistoses garlandes d'estels fan intersecar conceptualment el sistema solar que decora una de les aules amb l'opressió del món de plàstic i purpurina que aclapara les noies –el guarniment estrellat anirà descendint imperceptiblement a mesura que s’erosioni la voluntat de les germanes de mantenir-se amb vida–. En certa manera, aquest embalatge sideral fa la mateixa funció –la d’interposar-se entre els voyeurs i l’objecte escodrinyat– que acomplien els arbres a la novel·la i a la pel·lícula: era a través de les seves fulles que els nois espiaven i idealitzaven les Lisbon, i, de fet, seria la desaparició dels oms –i de les germanes, escènicament transmutades en arbres– el que acabaria posant de manifest “l’anodina uniformitat” del barri i assenyalant l’inici de la decadència.
Per ordre d'autopresentació, protagonitzen l'espectacle Abril Pinyol (Bonnie), Lea Torrents (Therese), Blau Granell (Mary), Alícia Falcó (Lux) i Roc Martínez (Cecilia), que, a banda d'interpretar de manera intermitent les germanes Lisbon –progressivament tesades vers un lúgubre i poetitzat objectiu, que esdevindrà recordatori i inculpació–, es representen a elles mateixes, com a individus i com a actrius; cal aclarir, però, que les seves experiències personals estan ficcionades. Les joves intèrprets –tenen entre disset i divuit anys– ens donen la benvinguda a l'obra de títol “impossible” i presenten també Joan Carreras i Mia Esteve, que han estat convidats a assumir els rols dels diferents personatges adults –extraviats en absurdes teories i subterfugis– i que, com a pares Lisbon, llueixen deliberadament estereotipats i ridículs, abocats a una sobreprotecció intransigent i poc enfocada en les necessitats reals de les adolescents.
Confrontades amb el visionat de la pel·lícula, Falcó, Granell, Martínez, Pinyol i Torrents constaten que no s'identifiquen gens ni mica amb aquelles fades rosses al servei del desig masculí. I és que l'imaginari de Coppola es construeix a partir d'una mirada estetitzant i cosificadora, que es completa amb el sensacionalisme especulatiu i morbós tant de l'entorn veïnal com dels mitjans de comunicació. Les actrius de l'aquí i l'ara –les Lisbon catalanes del segle XXI– reprodueixen alguns dels diàlegs fílmics en castellà –la pel·lícula es va exhibir doblada en aquesta llengua– i hi introdueixen empelts i relectures de gènere.
Entre tocs d'humor metateatral i inspirades ocurrències, les cinc admirables i poderoses intèrprets, que doten d'individualitat cadascuna de les germanes alhora que conformen una mena de personatge col·lectiu molt ben coreografiat, evolucionen en una atmosfera cada cop més estranyada i onírica; per moments, un parxís cromàtic de llums zenitals accentua la seva orgànica i confinada intimitat. Se superposen sense fissures els referents fílmics –reinterpretats– i la realitat de les adolescents en escena, que, enfundades en uns espectaculars vestits de festa, parlen obertament de desig sexual i identitat de gènere, dissidència política, llibertat i ecologisme. Tot i que deixen clar que no tenen cap intenció de fer teràpia de grup, exposen conductes abusives que han patit o presenciat en diferents contextos, i aborden també sense filtres la qüestió del suïcidi. L'últim que volen és adoptar una aparença angelical o enigmàtica, susceptible de ser idealitzada, i fan molt bé de desconfiar d'aquelles paraules de seducció que sonen com a les pel·lícules.
Article publicat a Núvol el 20 d'octubre de 2021
