Has arribat a l'Avinguda del Paral·lel, baixant de Montjuïc, i encara no has acabat de dir el nom sencer del títol de tan quilomètric com és! Sobre això també hi fan broma les cinc protagonistes i debutants joves d'aquesta mirada a distància de vint anys del film del també debut de Sofia Coppola, produïda pel seu pare, «The Virgin Suicides» (1999) quan en un pròleg-introducció expliquen de què anirà “la cosa” i estableixen la primera relació informal amb els dos intèrprets veterans (Joan Carreras i Mia Esteve) que, segons elles cinc, “són dels pocs que han aconseguit viure de la feina del teatre i ho fan bastant bé”.
Amb aquesta plantofada generacional d'entrada un té la sensació que “la cosa” que dèiem promet. Però a poc a poc la il·luminació situa tothom en el moll de l'os de l'espectacle i tot agafa un viratge diferent —lluny de l'espontaneïtat i la ironia inicials— on conviuen el moviment, la música, la projecció d'escenes de la pel·lícula de la qual es parteix i el discurs que la dramaturga Eleonora Herder i la directora Alícia Gorina han acabat deixant en un parell d'hores a partir de converses amb les pròpies intèrprets, de les referències del film de Coppola basat en la novel·la de l'escriptor també debutant Jeffrey Eugenides (Detroit, 1960) i de citacions o idees d'altres pensadors o activistes.
L'espectacle no és —ja s'ha dit i fan bé d'advertir-ho— la recreació del film sinó una mirada des de l'òptica de les adolescents que van protagonitzar la tragèdia col·lectiva del suïcidi a la dècada dels anys setanta del segle passat i que en la versió teatral se situa en la dècada dels anys noranta. Una mirada que reivindica el seu punt de vista, el adolescent i femení, i que en la pel·lícula, en canvi, es limita a partir d'un dels nois que van viure el suïcidi del veïnat, explicat per un ells, ja adult, vint anys després.
En aquest sentit, la proposta és tan interessant com arriscada perquè intenta reflexionar sobre què podia impulsar cinc noies adolescents al suïcidi, a causa sembla, d'un sistema tan escolar com familiar encartronats i de l'opció d'un confinament, circumstància que en aquest moment —després de l'experiència sisplau per força pandèmica— s'ha repetit malauradament amb algun cas de suïcidi adolescent i amb un augment de les patologies psicològiques en la gent jove.
La posada en escena és molt pròpia de l'edat adolescent: un gimnàs escolar on s'hi fa de tot, des d'encistellar la pilota de bàsquet a fer barres o matalassos i, com en tants gimnasos de centres educatius dissenyats amb els peus, amb el disbarat de compartir un escenari de tipus parroquial en un espai sense condicions escèniques. Un sostre de garlandes, estrelles i ornaments daurats simbolitza el món de color de rosa amb què es caracteritzen sovint les noies adolescents en les pel·lícules del gènere ensucrat de l'època i, en molts casos, encara ara.
Hi ha un contrast evident entre els papers de les cinc adolescents: reflexives, sensibles a xuclar tot el que viuen i veuen al seu voltant, obertes a qualsevol canvi i a no deiar de banda la rebel·lia juvenil, i el que fan els dos personatges adults (pares, professors, psicòloga, doctor...) que són en realitat el parell vistos com a “zombis” per les adolescents i que —amb una certa caricatura de farsa del món adult— no entenen res de res del que en el fons les cinc adolescents pensen, proposen i desitgen.
Però l'espectacle acaba resultant desigual potser per aquest contrast entre dues maneres diferents d'enfocar la posada en escena. Al costat d'un discurs a vegades una mica carregós per un excés d'intel·lectualitat, lluny de l'edat de les cinc joves actrius, i per una certa ingenuïtat en les idees pròpies dels temps convulsos que s'estan vivint, hi ha els moments de teatre dins el teatre dels dos personatges adults (barretada per a Joan Carreras i Mia Esteve que fan un excel·lent exercici de transfiguració interpretativa) i la recreació d'algunes escenes del film que semblen posades amb calçador dins el conjunt del guió, amb el dilema, esclar, que s'ha optat per interpretar-les en versió doblada a l'espanyol —per allò segurament que el cinema en espanyol sembla més cinema—, obviant que també existeix el doblatge en català (mal que ens pesi!) i que la VO subtitulada ja fa temps i temps que és habitual, abans als cinemes de culte —com és qualificada la pel·lícula en qüestió— i ara a les plataformes digitals.
L'espectacle, sobretot, continua mostrant el valor interpretatiu jove que puja per al teatre del futur gràcies a la ja llarga escola escènica del país —es van presentar unes 300 aspirants al càsting i les cinc escollides van fer llargues sessions de tallers—, i recorda igualment la capacitat que tenen les noves generacions de vincular les diferents disciplines artístiques. Un moment per aguantar l'alè és el de la interpretació, en la veu d'Abril Pinyol, de la cançó «If I Could», que mentre diu “si pogués ocupar el teu lloc” recorda la joveníssima cantant nord-americana Brynn Cartelli que, als 15 anys, va guanyar el concurs de talent de noves veus.
L'espectacle d'Alícia Gorina ressona també en la línia de Juan Carlos Martel Bayod, actual director artístic del Lliure, amb l'obra «La malaltia» (març 2021), sobre «El mal de la joventut», no només per la temàtica amb el suïcidi de fons sinó també perquè, si allà hi havia un contenidor de port com a refugi, aquí hi ha una cabana de matalassos de gimnás com a amagatall adolescent.
Una altra referència seria també el muntatge «Paisajes para no colorear», que es va veure al mateix escenari del Teatre Lliure a finals del 2019, amb una companyia jove, basat en un centenar de testimonis d'adolescents de Xile i que va ser un dels impactes de la temporada.
Un impacte que, en el cas de d'«Aquell dia tèrbol que vaig sortir d'un cinema de l'Eixample i vaig decidir convertir-me en un om. Les verges suïcides, 20 anys després», serà més difícil d'aconseguir perquè fa la sensació que el mite que arrossega el film de Sofia Coppola i la repercussió que podia tenir en espectadors joves de finals dels anys noranta, com confessa la mateixa directora Alícia Gorina, pot ser vist ara, per la nova joventut del segle XXI, com una història encasellada en el passat i superada per moltes altres històries explicades en píndoles a través de les sèries.
Una prova d'això és que una de les joves adolescents protagonistes, en un dels moments més espontanis del muntatge, moments que s'hi troben a faltar i que hi haurien d'abundar més, deixa anar irònicament que parlar entre noies de depilar-se «és tant, però tant, del “llunyà” 2010, que al 2021 costa d'entendre que se'n parli!». Que en prenguin nota els qui encara se'n recordin del que pensaven, del que deien i del que feien fa només, això, res, uns deu anys... quan presumptament, esclar, encara eren joves. (...)
