Ha arribat l’hora. No me’n puc estar. Ha arribat el moment d’exterioritzar les moltes preguntes i els molts dubtes ( i fins i tot, el grapat d’incòmodes respostes) que m’origina un espectacle com aquest, el títol inacabable del qual em sembla també un símptoma dels perills que amaga dins seu. He dit la paraula símptoma? Doncs sí, tampoc d’això no me’n puc estar: crec que en aquesta proposta s’hi pot detectar quelcom que comença a ser simptomàtic , i que cal començar a analitzar també ,tenint en compte tot el que implica. I ara em direu que ja és bo, i que aquest és precisament un dels seus objectius, que espectacles així originin un munt de preguntes. El problema resideix en el fet que no es tracta de preguntes promogudes per la proposta, sinó més aviat de preguntes derivades de la forma com aquesta se’ns presenta: preguntes que tenen a veure de forma problemàtica amb el seu mateix ADN creatiu.
Primera pregunta i primera constatació : resulta quelcom teatralment saludable ( tot i que resulti alhora massa freqüent) , que el programa de mà d’un espectacle, et doni molta més informació sobre els seus objectius creatius, del que pots deduir d’allò que veus a l’escenari si no has llegit el programa de mà ni cap dossier de premsa? Vosaltres mateixos us podeu donar la resposta que us sembli més adient. Particularment, em sembla que Alícia Gorina ( directora d’un espectacle que està vinculat a l’impacte que li va produir la pel·lícula de Sofia Coppola que es troba en el seu origen, i a la forma com s’ha anat modificant la seva visió d’aquella pel·lícula amb el pas del temps) i Eleonora Herder ( que a demanda de Gorina ha construït la dramatúrgia d’aquest espectacle inspirat per una pel·lícula que no havia vist fins que va acceptar l’encàrrec), diuen a l’esmentat programa de mà coses que , després, no troben la forma de plasmar escènicament. I crec també que si no la troben, és perquè es perden pel camí, intentant creure que una col·lecció d’apunts personals i afirmacions formulades per les cinc joves actrius que assumeixen la personalitat de les protagonistes del suïcidi – o més aviat ,que assumeixen presentar-se com a alter egos de les cinc germanes suïcides de l’original-, constitueixen per si mateixes un cos escènic prou sòlid com per a donar-li la categoria de dramatúrgia. I tornant a allò simptomàtic que remarcava abans: aquest comença a ser alhora un problema massa freqüent en una bona part de les propostes escèniques que han arribat als nostres escenaris en aquests darrers temps. Comença a haver-hi un excés de confusió entre el que implica donar-li veu a qui ha estat condemnat fins ara a parlar en boca dels altres, i saber separar allò d’interessant que té aquesta veu d’allò que resulta superflu , i saber construir a partir d’allò veritablement significatiu una veritable dramatúrgia. Aquesta confusió , com deia, l’he trobat sovint a un grapat de propostes recents. I m’ha resultat un xic aclaparadora en el cas d’aquell dia tèrbol de fa més de dues dècades en el qual Alícia Gorina va sortir tocada d’un cinema de L’Eixample després d’haver assistit a un suïcidi col·lectiu que ara contempla amb una mirada diferent. Però aquesta diferència, aquest abisme que s’obre entre l’impacte provocat per aquelles imatges , i la narrativa masculina i/o masclista que ara reconeix en elles, queda sovint desvinculada de les paraules gairebé sempre anecdòtiques que ens transmeten aquests cinc actrius.
Segona pregunta i segona constatació: cal demanar-li a una persona que es presenta com a actor o com a actriu que explori tota al complexitat del que implica actuar, o en hi ha prou amb que ens expliqui alguna cosa de la seva forma de veure el món i es posi tot seguit a executar una coreografia primària, per a considerar que ja està actuant? Quelcom que m’origina alhora una nova pregunta: no estarem devaluant una mica massa l’ofici d’actuar, quan li donem la categoria d’actuació al que no passa de ser de vegades una simple declaració personal feta des d’un escenari? Crec que quan té davant seu no pas un grapat de testimonis amb ganes de testimoniar, sinó un grapat d’actors i/o d’actrius que es presenten com a tals, l’obligació de la persona que exerceix la direcció d’una proposta, consisteix en explorar totes les seves possibilitats interpretatives ,i ja posats, - i encara que soni una mica a Stanislavski primari passat per l’Actor’s Studio, passat després pel teatre document i amanit més tard amb uns tocs de autoficció- , té l’obligació de conduir els intèrprets més enllà de la simple anecdòtica declaració personal. I en aquest sentit , només cal contemplar la gran distància emocional que separa aquesta proposta, d’aquells “Paisajes para no colorear” pintats fa un parell d’anys per un grapat d’adolescents xilenes que transmetien veritat a cada pas i amb cada paraula.
Tercera pregunta i tercera constatació: cal deduir que tota nova dramatúrgia inspirada en un cos dramatúrgic anterior, m’està aportant quelcom que romania ocult al punt d’origen? Doncs, fem la prova. Tornem a veure “Les verges suïcides” (reconec que encara no ho he fet) filmades per Coppola fa més de dues dècades amb la mirada que ens dona aquesta proposta. No sé a vosaltres, però a mi, paradoxalment, el silenci d’aquelles noies m’estava dient llavors quelcom molt més dolorós i molt més punyent que les paraules i els afegits coreogràfics que m’ofereix l’actual espectacle. Quina és la nova aportació amb la qual la nova dramatúrgia ve a enriquir – o senzillament, a complementar , o a contradir, o a rebutjar o a reinventar, o... el que vulgueu- aquelles imatges?
Quarta pregunta i quarta constatació: no estarem caient en un parany , si arribem a la conclusió que, pel simple fet de ser emeses en primera persona, les reflexions/conclusions/declaracions ( o com vulgueu dir-li) d’una persona pujada a l’escenari , transmeten més veritat que aquelles que sap transmetre la millor ficció? No ens estem enganyant en excés, si arribem a creure que una dramatúrgia feble recolzada en afirmacions personals de les adolescents que la protagonitzen, pel simple fet d’estar formulades per persones que en teoria no parlen des del seu personatge ( quelcom que sempre seria qüestionable ) sinó des de la seva veritat sense màscara, és capaç d’assolir la complicitat emocional que originen – per posar uns pocs exemples- ficcions com ara “Por trece razones”!·, “Dear Evan Hansen”, “Euphoria” , “Sex Education” o fins i tot “Cruel Summer”?
Cinquena pregunta i cinquena constatació: és possible presentar un espectacle de nova creació que no recorri a aquesta mena de fals bilingüisme que només implica la progressiva marginació de la llengua catalana als nostres escenaris? Doncs, es veu que no. Aquest apartat, en qualsevol cas, requereix ser abordat com es mereix i amb urgència en una propera ocasió. Però cal dir que el bilingüisme ( com sempre, del tot descompensat: en realitat , som davant d’un espectacle majoritàriament parlat en castellà , interpretat en aquest cas per un repartiment totalment catalanoparlant) , resulta en aquest cas ben paradoxal. A què ve que a l’hora de representar o recrear lliurament un grapat d’escenes de la pel·lícula de Coppola es faci en castellà, quan en realitat aquesta pel·lícula és nord-americana, quan es va estrenar a casa nostra la majoria de públic la va anar a veure en versió original subtitulada (estic segur que la molt cinèfila Alícia Gorina ho va fer també així) , i està alhora doblada al català ? Quin sentir té ( tret d’això de ficar el bilingüisme encara que sigui amb calçador) crear una del tot impostada identificació entre el cel·luloide de Coppola i el castellà?
Deixant-nos ja de preguntes: cal aplaudir el magnífic treball escenogràfic de Sílvia Delagneau i Max Glaenzel. I el notable espai sonor creat per Clara Aguilar. I les potents playlist relacionades amb la proposta que trobareu a Spotify. I la factura visual global de la proposta. Però amb això, ni de lluny en hi ha prou. Cal també començar a preguntar-se si, amb la voluntat de deixar més o menys aparcats determinats models de dramatúrgia teatral, no n’estarem creant alhora d’altres subjectes també a esquemes que ben aviat poden esdevenir esquemes repetitius, més atents a la fórmula que a la veritable exploració de noves formes teatrals. I això, una institució com el Lliure, no s’ho pot permetre.
