Aquests cinc anys

informació obra



Adaptació:
Joan Vázquez
Intèrprets:
Anna Herebia, Marc Flynn
Interpretació musical:
Gustavo Llull / Gerard Alonso (piano), Anna Follia / Laura Marín (violí)
Escenografia:
Jordi Bulbena
Vestuari:
Jordi Bulbena
Il·luminació:
Dani Gener
Assesoria de moviment:
Tatiana Monells
Direcció Musical:
Gustavo Llull
Ajudantia de direcció:
Mara Fernández
Direcció:
Marc Vilavella, Carlos Marquerie, Rocío Molina
Companyia:
Orígen Produccions
Sinopsi:

Crítica: Aquests cinc anys

09/05/2018

La sorra del rellotge que s'ho emporta tot

per Andreu Sotorra

Les diverses generacions d'intèrprets es multipliquen quan parlem de teatre musical, un dels sectors escènics que compta amb més possibilitats d'escoles i aspirants. Una mostra és aquest espectacle que el director Marc Vilavella —que acaba de sortir de la seva direcció per primera vegada en espai gran, després del llançament des del Teatre Gaudí Barcelona al Teatre Victòria, de l'espectacle «El despertar de la primavera»— ha recuperat deu anys després que dos veterans fundadors d'El Musical Més Petit, Daniel Anglès i Pili Capellades, el representessin en un espai inusual com és la sala petita del Palau de la Música Catalana.

Per espai petit, que ningú s'esveri perquè no es queda curt el d'El Maldà on ara una parella d'intèrprets d'una fornada més nova que l'anterior parella de fa deu anys ha reestrenat partint de l'adaptació que ja n'havien fet Daniel Anglès i Joan Vázquez. El canvi de sala fa que l'ambientació sigui molt més íntima i una posada en escena i una interpretació de naturalesa realista fan que la línia de l'autor Jason Robert Brown (Nova York, 1970), de fusionar gènere musical amb dramatúrgia teatral, guanyi en connexió amb els espectadors.

L'actriu i cantant Anna Herebia i l'actor i cantant Marc Flynn interpreten amb credibilitat i bon nivell vocal els papers de la jove que vol ser actriu i del jove que aspira a ser escriptor. Fa uns anys, aquesta opció dramatúrgica es podria vincular a un clàssic com Woody Allen, sempre explorador de la psicologia de Manhattan. Però ara que les sèries televisives viuen un moment d'esplendor, els dos personatges de Jason Robert Brown s'assemblen a tres joves noies protagonistes —o elles tres a la parella teatral— d'una sèrie de desitjos i frustracions postadolescents —a la frontera dels vint-i-tants i els trenta— provinent dels països nòrdics, de factura noruega, «Young and Promising», amb connexió amb el miratge dels EUA.

Cinc anys passen volant. I encara més si es fan córrer amb la convenció del tempo teatral. Aquest és el temps que transcorre de la parella d'«Aquests cinc anys» que viu el seu inici, l'ascens i la posterior caiguda engolits cadascú pel seu propi projecte professional i artístic que acaba esmicolant-los el projecte personal de parella.

Només amb dos músics, piano i violí —també de molt bona interpretació—, la partitura va configurant la narrativa de l'obra i va perfilant els dos personatges des de l'eufòria enamoradissa d'un davant les reticències de l'altra i des del retrocés d'un en contrast amb l'esperança que genera l'espera ni que se sàpiga que ja està tot perdut.

El director Marc Vilavella ha aprofitat al màxim tot el que li dóna l'escenografia natural d'El Maldà, amb l'acompanyament d'un suggerent disseny d'il·luminació de Dani Gener, des de la llum natural crepuscular del carrer, amb l'obertura a la primera peça (interpretada per Anna Herebia) d'un dels porticons de la porta balconera, fins als feixos de llum de cadascuna de les portes laterals de la sala i encara matisant amb un punt de llum, en segons quines escenes, el rellotge de sorra de l'atrezzo que marca subtilment el pas dels cinc anys de la trama.

Unes capses de cartró de mudança amb els noms dels dos protagonistes (Jamie i Cathy), una prestatgeria, uns llibres, un sofà-llit i, esclar, els inevitables telèfons mòbils. I, com a anècdota i llicència de l'adaptació, un tió en miniatura de la Fira de Santa Llúcia —minitronc i mininbarretina— que, a hores d'ara, no hi cau gens estrany en un apartament de Nova York si tenim en compte que milers de nord-americans passen per la Catedral en viatge de creuer i qui més qui menys s'emporta un record de la visita fugaç que hi fa. El tió en qüestió és un regal del pare de Jamie del seu viatge a Barcelona, una picada d'ullet que, ara sí, sembla que porti el segell de Woody Allen. (...)