Com porteu això de l’aigua? Vull dir: us sentiu al vostre element quan us submergiu en ella, potser intentant explorar els misteris dels fons marins, o us imposa una mica el poder amenaçador que pot arribar a adquirir aquest element que ocupa les tres quartes parts del nostre planeta? Sigui quina sigui la vostra opció, és probable que mai us hagueu sentit temptats de deixar-vos empassar pel líquid element per tal de deixar anar les vostres inquietuds artístiques de la manera com ho fa –abans que us fiqueu a l’arca, o tot just quan sortiu d’ella -la performer Agnes , ficada en un receptacle molt a l’estil de La Fura dels Baus . Ja sigui en forma de preàmbul o com a epíleg , el cas és que la peça amb estètica furera que representa l’Agnes , forma part d’una proposta del col·lectiu VVAA que, un cop entreu a la sala/arca del Lliure de Gràcia, us farà arribar un munt d’assenyades instruccions , pretesament molt necessàries si voleu acomodar-vos com cal dins d’aquesta gran taula de salvació universal en la que conviuran les més variades espècies – i dins de la qual es formaran noves especies encara del tot desconegudes- , al llarg del temps indefinit que duri la gran inundació. Aquella que va cobrir per complert la terra en temps bíblics – i que , pel que sembla, es va inspirar en un període real especialment humit de la història de la humanitat- es va prolongar –després de quaranta dies en els quals no va parar de ploure a bots i barrals- al llarg d’uns set mesos. Quelcom que, si tenim en compte confinaments més recents, tampoc no sembla pas cap exageració.
Però les conseqüències del diluvi previst per VVAA , tenen aspecte de voler allargar-se força més en el temps . La pluja fa molt que es va aturar, però el nivell de l’aigua continua del tot inamovible. I mentre tant, l’arca s’ha transformat en una disbauxa genètica , mitològica , intersexual i fins i tot , interclassista, d’aquelles que conviden a pensar que d’aquí, ja no en pot sortir per a res un món similar a aquell altre que havia abans del gran mullader. I encara que dins de l’arca ens hi trobem també una singular Mare Lloba , cal posar en dubte que les seves capacitats per a fundar noves civilitzacions siguin comparables a les d’aquella altra que va alletar a Romul i a Remol.
Diu VVAA que “ARCAS 2020” vomita l’imaginari de Disney per tal d’ infectar-lo del virus de l’animalisme. En qualsevol cas, el que si és cert és que la flora, la fauna i tot el bestiari que ha sorgit dins de l’arca, té tantes ganes de xarrameca com la més xerraire criatura disneyniana, o com qualsevol ocell o qualsevol granota escapada d’una comèdia d’Aristòfanes. Amb la diferència que , en el seu cas, aquestes criatures donades a la metamorfosis , encara que de tant en tant t’ofereixin una símil coreogràfic acompanyat si cal amb un tema cantat, tendeixen més aviat al monòleg allargat i un xic pretensiós que deixa en evidència la fràgil dramatúrgia d’aquest molt fallit espectacle del col·lectiu. Tan fràgil, que mentre escoltes amb atenció decreixent el que tenen que explicar-te aquestes criatures, et vas preguntat alhora com ha estat possible que a la gent de VVAA se li hagi escapat de les mans l’espectacle d’una forma tan cridanera . Com és possible que de les aigües de l’estupenda piscina buida de “Pool (no wàter)”, ( que s’omplia amb un gran text de Mark Ravenhill) , s’hagi passat a aquestes tan poc engrescadores aigües estancades? Com és possible que la fresca impertinència romàntica de “Wohnwagen”, o l’estimulantment antiromàntica connexió entre romanticisme i amor de debò que establia “This is Real Love”, s’hagi transformat en aquest feixuc mostrari d’essers tan a la deriva com el mateix text que li dona forma a l’arca?
Com us deia abans, la travessia s’inicia amb unes indicacions al públic ( els passatgers disposats a salpar dins aquesta mateixa nau) que ja desperten una certa alarma. I no pas per por a la inundació, sinó per l’ escassa imaginació ( un xic digne d’indigne programa televisiu de màxima audiència ) que emeten les consignes, i pel poc entusiasme que transmet el moviment i la gestualitat de la companyia. I aquí, no vaig poder evitar que la imaginació se m’anés cap a aquella mítica “Tempesta” que es va muntar al seu moment La Cubana, i que, casualment, ara reviurà també una mica dins de la gran exposició commemorativa del 40 aniversari de la companyia que es podrà veure al Miramar Centre Cultural de Sitges. Aparentment, no pot existir res més diferent a una acció cubanera que una proposta de VVAA. Però el cert és que, tot partint de Shakespeare, els cubaneros i les cubaneres es muntaven llavors un diluvi dels que fan època ... mentre les indicacions al públic de VVAA abans d’iniciar-se la travessia, semblen ben bé un simulacre de les ordres que donen un regidor i la seva comparsa a un plató televisiu per tal d’animar l’audiència sense trencar-se massa el cap.
Quelcom que podria resultar poc significatiu, si dins de l’arca no ens trobéssim el contingut que ens trobem, encara que aquest contingut intenti transmetre’ns “un simulacre d’ecosistema alternatiu i, una faula sobre el càstig i el privilegi , i sobre l’estat actual de paranoia global i la necessitat de trobar noves formes de comprendre l’entorn”; us objectius que t’arriben de forma molt més nítida llegint el programa de mà de la proposta , que contemplant l’espectacle. I encara que el conjunt se’ns presenti amb un embolcall escenogràfic vestit amb força encertada imaginació: prou imaginació, en qualsevol cas, com per convertir un animalot inflable d’aquests de parc aquàtic , en una amenaçant monstre fosc capaç d’empassar-se tot el contingut de l’arca. En qualsevol cas, és de desitjar que un cop surti de l’arca , la gent de VVAA es plantegi establir noves cartes de navegació per a futurs projectes, a l’altura del que havia estat fins ara la seva trajectòria.
