Àries de reservat

informació obra



Intèrprets:
Elena Martinell (soprano coloratura)
Interpretació musical:
Glòria Garcés (piano)
Escenografia:
Joana Martí
Vestuari:
Joana Martí
Il·luminació:
Ángel Puertas
Assesoria de moviment:
Roberto G. Alonso
Companyia:
Parking Shakespeare
Autoria:
William Shakespeare
Sinopsi:

Àries de reservat (una coloratura vienesa al caire de l'abisme postapocalíptic).

Una soprano i la seva pianista han estat contractades per a un concert privat molt especial. Els clients, de gustos peculiars, volen rebre el nou any amb música, però sense cap testimoni. Treballaran amb els ulls embenats. Després de les dotze campanades, però, el guirigall de la festa s’atura de cop. Quan es treuen la bena no queda ningú viu. Ha arribat la fi del món. Només han sobreviscut elles. Una ópera còmica i arriscat que reuneix dues ànimes artístiques inquietes i poc ortodoxes: la soprano Elena Martinell i el director i dramaturg Marc Rosich, un creador que ha fet de la ironia un segell i de la bellesa una bandera.

Crítica: Àries de reservat

18/02/2018

Strauss s’empassa el text

per Núria Cañamares

La sinopsi ja ho diu gairebé tot. Una soprano i la seva pianista tocaran valsos “com si no hi hagués demà”. Ho faran amb els ulls embenats i, quan se’ls destapin, s’adonaran que tothom ha mort. I per què? es preguntarà l’espectador... Aquest és l’únic intríngulis d’una trama enquistada en una situació desvelada massa aviat com perquè el públic empatitzi amb les concertistes.

L’argument és l’excusa per introduir el repertori del Concert d’Any Nou on Johann Strauss n’és el màxim protagonista, no només pel cèlebre ‘Danubi blau’, entre d’altres conegudes obres, sinó que es manifesta explícitament amb bromes melòmanes com ara: “Per què tenint Strauss recorreu a Beethoven per l’himne d’Europa?” o “Per què els volem els ocells, si Strauss els fa refilar al seu vals?”

No és una proposta a l’ús. És un atreviment agosarat per donar forma a l’escenari a un seguit de peces líriques interpretades excel·lentment per la soprano de coloratura Elena Martinell (és a dir, amb una veu extraordinàriament àgil, capaç d’executar elaborades ornamentacions properes al registre del xiulet). L’acompanya al piano Glòria Garcés amb un divertit paper que es redueix al de la pianista/repertorista que no parla perquè està en xoc. “No pensa moure més músculs que els dels dits”, explica la cantant.

Martinell du les regnes de l’espectacle, que pren un pretès to còmic que no acaba de culminar en riallades. Es queda en el melodrama. Es força el seu personatge conduint-lo cap a l’esperpèntic, l’histriònic, i se l’ajuda d’un vestit de gala (de Joana Martí) que va perdent llaços a mesura que avança la funció, unes faldilles que tant busquen l’elegància com la barroeria o una perruca de “quita y pon”. L’aposta marida amb la resta de l’espai escènic (també de Martí), presidit per un piano elèctric amb el cablejat a la vista per reforçar la idea de “bolo” o el reguitzell d’ampolles de xampany buides, el divan entapissat estil imperi o el confetti de festa que conjuminen l’aire de gala amb la decadència en què desembocaria una hipotètica fi del món.

Per dotar-ho d’acció fan acte de presència unes mosques, una cuca de llum, una dona russa, un nen amb calça curta... però no fan el fet. També es nota l’encertada mà del coreògraf Roberto G. Alonso en el moviment, amb qui el dramaturg Marc Rosich repeteix tàndem després del corprenedor ‘A mí no me escribió Tennessee Williams’ protagonitzat pel mateix ballarí. Però tot plegat, si bé ajuda a la vis còmica i alimenta la narració, no té prou força per sobreposar-se a l’interès de la història.

L’argument punxa en el plantejament i no reflota. Possiblement hi hagi influït l’ordre dels factors: primer va ser la música, després va arribar el text. I encara que Rosich ens hagi brindat grans històries en escena, aquesta ocasió no ha encertat la fórmula. Si més no, per atrapar a un públic ampli.

Això sí, els qui cerquin el gaudi de l’escolta musical trobaran en ‘Àries de reservat’ una duet de soprano-pianista per regalar-se les orelles. La tècnica de Martinell és indiscutible.