La sinopsi ja ho diu
gairebé tot. Una soprano i la seva pianista tocaran valsos “com si no hi hagués
demà”. Ho faran amb els ulls embenats i, quan se’ls destapin, s’adonaran que
tothom ha mort. I per què? es preguntarà l’espectador... Aquest és l’únic
intríngulis d’una trama enquistada en una situació desvelada massa aviat com
perquè el públic empatitzi amb les concertistes.
L’argument és l’excusa
per introduir el repertori del Concert d’Any Nou on Johann Strauss n’és el
màxim protagonista, no només pel cèlebre ‘Danubi blau’, entre d’altres
conegudes obres, sinó que es manifesta explícitament amb bromes melòmanes com
ara: “Per què tenint Strauss recorreu a Beethoven per l’himne d’Europa?” o “Per
què els volem els ocells, si Strauss els fa refilar al seu vals?”
No és una proposta a
l’ús. És un atreviment agosarat per donar forma a l’escenari a un seguit de
peces líriques interpretades excel·lentment per la soprano de coloratura Elena
Martinell (és a dir, amb una veu extraordinàriament àgil, capaç d’executar
elaborades ornamentacions properes al registre del xiulet). L’acompanya al
piano Glòria Garcés amb un divertit paper que es redueix al de la pianista/repertorista
que no parla perquè està en xoc. “No pensa moure més músculs que els dels dits”,
explica la cantant.
Martinell du les
regnes de l’espectacle, que pren un pretès to còmic que no acaba de culminar en
riallades. Es queda en el melodrama. Es força el seu personatge conduint-lo cap
a l’esperpèntic, l’histriònic, i se l’ajuda d’un vestit de gala (de Joana Martí)
que va perdent llaços a mesura que avança la funció, unes faldilles que tant
busquen l’elegància com la barroeria o una perruca de “quita y pon”. L’aposta
marida amb la resta de l’espai escènic (també de Martí), presidit per un piano
elèctric amb el cablejat a la vista per reforçar la idea de “bolo” o el
reguitzell d’ampolles de xampany buides, el divan entapissat estil imperi o el
confetti de festa que conjuminen l’aire de gala amb la decadència en què desembocaria
una hipotètica fi del món.
Per dotar-ho d’acció
fan acte de presència unes mosques, una cuca de llum, una dona russa, un nen
amb calça curta... però no fan el fet. També es nota l’encertada mà del
coreògraf Roberto G. Alonso en el moviment, amb qui el dramaturg Marc Rosich
repeteix tàndem després del corprenedor ‘A mí no me escribió Tennessee Williams’
protagonitzat pel mateix ballarí. Però tot plegat, si bé ajuda a la vis còmica
i alimenta la narració, no té prou força per sobreposar-se a l’interès de la història.
L’argument punxa en
el plantejament i no reflota. Possiblement hi hagi influït l’ordre dels
factors: primer va ser la música, després va arribar el text. I encara que Rosich
ens hagi brindat grans històries en escena, aquesta ocasió no ha encertat la
fórmula. Si més no, per atrapar a un públic ampli.
Això sí, els qui
cerquin el gaudi de l’escolta musical trobaran en ‘Àries de reservat’ una duet
de soprano-pianista per regalar-se les orelles. La tècnica de Martinell és
indiscutible.
