Àries de reservat

informació obra



Intèrprets:
Elena Martinell (soprano coloratura)
Músics:
Glòria Garcés (piano)
Escenografia:
Joana Martí
Vestuari:
Joana Martí
Il·luminació:
Ángel Puertas
Assesor de moviment:
Roberto G. Alonso
Companyia:
Parking Shakespeare
Autoria:
William Shakespeare
Sinopsi:

Àries de reservat (una coloratura vienesa al caire de l'abisme postapocalíptic).

Una soprano i la seva pianista han estat contractades per a un concert privat molt especial. Els clients, de gustos peculiars, volen rebre el nou any amb música, però sense cap testimoni. Treballaran amb els ulls embenats. Després de les dotze campanades, però, el guirigall de la festa s’atura de cop. Quan es treuen la bena no queda ningú viu. Ha arribat la fi del món. Només han sobreviscut elles. Una ópera còmica i arriscat que reuneix dues ànimes artístiques inquietes i poc ortodoxes: la soprano Elena Martinell i el director i dramaturg Marc Rosich, un creador que ha fet de la ironia un segell i de la bellesa una bandera.

Crítica: Àries de reservat

30/11/2017

Vals esbojarradament apocalíptic

per Jordi Bordes

Marc Rosich és un inquiet i festiu dramaturg, amant de l'òpera. Ara ha construit un artefacte ben senzill per justificar una vetllada de lírica amb piano. Símplement, ha convertit el públic en un grup que contracta un duet per celebrar la Nit de Cap d'Any. L'única exigència del repertori és que només s'interpretin valsos i temes d'operetes i que vagin amb una bena als ulls, des que els agafin amb taxi al centre de la ciutat. per la veu, s'intueix que es tracta d'una clase social adinerada que volen viure una nit de disbauxa sense testimonis però amb música en directe. 

Elena Martinell és una soprano que vesteix un paper molt afectat de gran diva, que s'estranya que, en un moment donat, ningú digui ni piu, fins alpunt de pensar que, potser els han deixat soles. El paper de Gloria Garcés, sense quasi paraules és genial. Perquè només amb la mirada es converteix en l'August d'aquesta parella de pallassos lírics. La sortida de Rosch és divertidament apocalíptica, com una mena del Mecanoscrit de segon origen o, si ho  hem de traslladar a un símil teatral a El gran despropòsit.  

El format musical desenfadat amb un cert aire provocatiu coincideix amb el Cabareta que Maria Molins i Bàrbara Granados van presentar a la Sala Muntaner (Grec, 2017). Ara en comptes de món de la revista, es traslladen a un món més barroc, un punt esnob, amb una decoració pretensiosa (amb una cadira reial que té un cert aire de chaise longue de la reialesa). És clar que l'angoixa de no poder sortir en un indret tancat i barrat evoca a A Porta tancada o l'Àngel exterminador, de Buñuel. En aquest sentit, la parella farien de molt bon acompanyament a aquella trobada misteriosa plantejada per Agatha Christie a Y no quedará ninguno.

 En definitiva, una peça molt fresca amb una veu que li agrada refilar amb infinites coloratures una partitura amable. L'humor negre li va molt bé per treure-li l'ensucrat ampul·lós del repertori ("havent  els Valsos d'Strauss perquè Europa va acabat triant una peça de Beethoven com a himne?", s'exclama muribunda, l'mfitriona de la gala). D'un càlid surrealisme.