"Arribo a mitja tarda" sona, avui, a missatge de wtssp, advertint que potser no s'arriba a temps a recollir la canalla a l'escola. En realitat, aquest títol de Clàudia Serrahima podria ser el d'un telegrama del marit que avisa la dona, amb ganes d'abraça-_la després de mesos de llargs trajectes per mar. L'artista, que ja va meravellar amb el delicat muntatge No sabem res del campo l'any passat en una acció per a un grup molt reduït de públic, construeix, a Fira Mediterrània de nou, una epopeia marítima a través de la correspondència, d'anada i de tornada, d'un mariner amb la seva xicota. Durant decades. A milers de milles l'un de l'altre durant llargs períodes de travessia. El que podria ser la taula plegable de dins del camarot, es va desplegant i ruixant d'aigua, com les tempestes, com les corrents marines que posen en risc una estimació de pedra picada. Hi ha una intimitat que es projecta, generosament i sempre amb molt de respecte cap als dos protagoistes (anònims), per a una audiència de mitjà format. Les cartes es llegeixen en directe. Mentre Serrahima es concentra en la representació de les accions descrites. Sahdal Larios i Jomi Oligor ja van resseguir una història damor a través d'unes cartes, trobades per casualitat en un mercat de segona mà a La máquina de la soledad. També Pau Vinyals ha fet una dramatúrgia a patir de les cartes guardades durant dècades a la casa familiar (i sempre cutodiades pel seu autor, fins a la seva mort) de Pepe Castells. El repàs dels seus mesos al front d'Aragó, sense arrbar a intervenir a la Guerra de l'Ebre: Papers de la guerra. Aquests octubre està fent temporada a la Biblioteca de Catalunya i s'intueix giura àmplia d'aquest material.
Al mar, els dies es medeixen per singladura, de migdia a migdia. A Terra, els dies van des de la matinada a la nit. També aquests dos enamorats perceben la vida diferent. Perquè la informació que tenen tots dos de les convulsions polítiques durant la dictadura Primo de Rivera o durant la República i la guerra Civil son diferents. En mars internacinals, ell abraça el catalanisme i la democràcia. Ella, des de terra ferma, li recrimina parlar en castellà i vigilar amb les males companyies. Serrahima apel·la a una petita història per a convertir-la en universal. En part, com fa Elena Romero a partir de la vida de la seva àvia a Costura. O Jordi Font a Ells i jo. o la gent d'El patio a Conservando memoria. Desgranen petits retrats poètics de força visual i sonora que esclata meravellosa, com qui descobreix un secret mirant pel forat del pany. Són gestos respectuosos, gens impúdics ni de carnassa romanticoide. Sí que hi ha un aire de paper esgrogueït, de gust per la nostàlgia però apel·lant sempre a l'actualitat i a trobar espais de calma, d'observació honesta dels que imprimeixen un lleuger somriure pacificador al rostre dels espectadors. I , potser puntualment, alguna llàgrima despistada que no esperava aquell devessall de poesia i tendresa.
