Art

Teatre

informació obra


Direcció:
Miquel Górriz, Jordi Prat i Coll
Intèrprets:
Pere Arquillué, Francesc Orella, Lluís Villanueva
Escenografia:
Jon Berrondo
Il·luminació:
Jaume Ventura
So:
Miquel Gorriz
Vestuari:
María Araujo
Producció:
Focus, Mola Produccions, Tasgo Producciones, Bitò Produccions
Dramatúrgia:
Jordi Prat i Coll, Marcel Gros
Sinopsi:

"Marc, sol.
El meu amic Sergi ha comprat un quadre.
És una... tela, si fa no fa, d’un metre seixanta per un metre vint, pintada de blanc. El fons és blanc i, si mig acluques els ulls, s’hi poden entreveure unes ratlles fines, transversals, blanques.
El Sergi és amic meu de fa molt temps.
És un xaval que ha triomfat, és dermatòleg i és amant de l’art.
Dilluns passat vaig anar a veure el quadre que el Sergi s’havia comprat el dissabte anterior, un quadre que feia mesos que perseguia.
Un quadre blanc, amb unes ratlles blanques.” 

Art, el text de Yasmina Reza que des de la seva estrena el 1994 s’ha convertit en un fenomen internacional de públic i crítica, és una comèdia intel·ligent sobre l’amistat. També és un immillorable vehicle de lluïment per a un trio de grans actors. Un quadre en blanc posarà a prova una llarga relació entre tres homes que semblava impossible de trencar. Aquest és el punt de partida per a una obra molt enginyosa i divertida.

Crítica: Art

25/09/2017

Minimalisme blanc

per Núria Cañamares

‘Art’ és una d’aquelles comèdies que van més enllà de l’entreteniment. Picant i lleugera, sí, però alhora intel·ligent i profunda. La francesa Yasmina Reza té el do que persegueixen tants dramaturgs i que el també autor Jordi Galceran (‘El mètode Grönholm’, ‘El crèdit’, etc.) ha sabut preservar en traduir-la: dir el just i necessari. I la resta que l’aportin els actors amb les accions, la intenció, el joc escènic, engrandint-ho amb la complicitat del públic.

L’escenografia de Jon Berrondo, blanca, segueix el mateix minimalisme emmarcant una sala d’estar amb un immens quadre que es desplega fins al fons d’escenari. L’efecte vesteix elegantment l’escena i marida amb l’entrada i sortida dels actors, acompanyada d’una animada selecció musical. La primera aparició de Pere Arquillué, Francesc Orella i Lluís Villanueva, tres dels grans del teatre català, és humilment estel·lar i presagia que s’és davant d’una hora llarga per regalar-se a la butaca.

El quadre retràctil també és blanc, és clar, com l’objecte que aixeca la controvèrsia entre els tres amics. Un d’ells (Villanueva) ha comprat l’obra –completament blanca o, bé, no del tot, si es mira en detall–, per 200.000€ i els altres dos se’n fan creus, encara que la seva reacció és ben diferent. Mentre que un exposa categòricament la seva opinió (Orella), l’altre defuig posicionar-se, cercant sempre la situació més còmoda (Arquillué).

I de l’anècdota en sorgeix la història. Una trama que qüestiona el valor de l’art, el sentit de la contemporaneïtat, l’ètica, la sensibilitat, l’esnobisme, l’amistat, la hipocresia... i que, amb nates dialèctiques a tort i a dret, arriba al terreny personal. Aquell que cou i on l’humor hi troba el caldo de cultiu.

El ritme és excel·lent. Quan sembla que s’arriba a un principi d’acord, una rèplica més o menys innocent rebrota l’enervament i ja hi tornem a ser. Esclat immediat de rialles a la sala.

Hi ha força escenes dignes d’antologia, especialment el solo d’Arquillué amb els seus maldecaps prematrimonials i també un acte tan simple com picar unes olives. Gags realçats sobretot pel perfilat caràcter de cadascun dels amics i les trobades a dos en les quals es parla a esquenes del tercer, però a ulls i orelles de l’amatent públic.

Proper, quotidià, sense artificis, ‘Art’ està bastit sobre un gran text –no en va s’ha fet amb tres premis Molière i l’èxit arreu del món des de la seva estrena, el 1994 a París– i l’adaptació que dirigeix Miquel Gorriz li va a favor en tots els aspectes. Es va estrenar al darrer Temporada Alta (enguany hi torna!), ja ha passat amb grata acollida per Barcelona (al Goya, d’octubre a abril) i ara està en plena gira, que es mereix llarga i fructífera.

Trivial