Després de l'experiment de ràdioteatre (La guerra dels móns) en què, pràcticament es desprenien de la paraula per transmetre les angoixes d'aquella novel·la d'H. G. Wells, els d'Atresbandes tornen a una teatralitat més convencional, amb uns personatges vulnerables, que s'atreveixen a creuar la frontera del risc en la crisi dels 40. I que, pràcticament, cada quadre es completa amb una divertida escena de soledat. Hi ha un desengany latent a la cua dels vestidors d'un centre comercial, per anar a la piscina municipal o per rebre una vacuna de Covid. La por i la sensació de supervivència fa agafar aire de diferent manera però la soledat (ni que siguin un conjunt de soledats) es fa implacable.
Probablement, aquest sigui l'espectacle més accessible a tot tipus de públic de la companyia. Perquè les escenes que es revelen són d'una insultant quotidianeïtat. Encara que es vulguin viure com una aventura especial, com la cata de vins, el ioga transformador, les sortides a fer footing amb l'amic o els diàlegs sobre formar una família de la parella (ell, s'ho mira passiu, abaixant el volum del mòbil; ella marca les hores de cada rellotge biològic).
Els personatges d'aquest Aspecte global d'una qüestió voldrien ser feliços, però no tenen prou traça per fer-se'n mereixedors. Els hi falta ànima; es mouen només per impulsos, com si fossin modes passatgere: tenir un gos; aprendre italià, regalar un pintallavis al petit Arnau, que sempre ho rebutja tot perquè no sap afrontar com vol ser vist a la vida- En aquest sentit, els pares tenen un comportament tant poc normalitzador com els de La motxilla de l'Ada.
Atresbandes ja va atrevir-se a il·lustrar el trencament d'una parella per culpa d'una mena d'amant que feia les funcions de terrorista d'una relació que semblava fructífera a Solfatara. Va ser un èxit al Fringe d'Edimburg que els va permetre construir-se com a companyia. Posteriorment, van pensar en imaginar els instants anteriors a un atemptat a Locus amoenus. Probablement, el treball més subtil i performàtic és el de CODA, una peça en la que els moviments repetitius, la performance i la metateatralitat van tancar un preciós i magnètic muntatge, acompanyats pel Quartet Brossa. El seu viatge amb la dansa a Última thule no impactava al públic amb la mateixa poètica i quedava com un exercici de recerca puntual. It don't worry me, el darrer treball escènic de la companyia fins ara, pretenia ser políticament incorrecte, però en adoptar els eslògans de denúncia de la societat, símplement era d'una militància assèptica.
El món dels antiherois, dels titelles del destí, dels emprenedors que renuncien a l'aventura per passar a viure amb la calma el seu dia a dia més grisot és el que aixeca l'interés d'aquest treball. Que combina moltes situacions que van d'una desesperació ben fosca a uns quadres patètics, farsescos, d'una quotidianeïtat de personatges anònims. La gent no escolta l'altre; només pretén enamorar-la amb uns comportaments pretesament heroïcs i que, en realitat, frustren les espectatives dels amics, dels companys en la soledat més freda. Atresbandes demostren molta més mà esquerre que els seus prsonatges d'Aspecte global d'una qüestió. D'una temàtica i un títol prou pla en treuen sorprenents retrats punyents.
