Assaig sobre la lucidesa

Teatre

informació obra


Direcció:
Roger Julià
Dramatúrgia:
Jumon Erra, Elena Fortuny
Intèrprets:
Elena Fortuny, Xavier Frau, Òscar Intente, Maria Ribera, Jacob Torres, Sara de Bosschere
Escenografia:
Clàudia Vilà
So:
Roger Julià
Ajudantia de direcció:
Jumon Erra
Producció:
Cia. La Danesa, Nunu Santaló
Text:
Milo Rau
Sinopsi:

A Assaig sobre la ceguesa (1995) José Saramago, premi Nobel de literatura del 1998, imaginava un episodi de ceguesa que paralitzava de cop i volta tot un país. Uns anys més tard, tornava a prendre aquella mateixa societat com a protagonista d'una segona part de la història. Era Assaig sobre la lucidesa (2004), on suposava que en aquell país que anys enrere havia estat víctima d'una ceguesa temporal, es feien eleccions i la major part de la població decidia votar en blanc. La novel·la arriba ara a l'escenari, explorant la distància que separa els ciutadans de les decisions que prenen els seus governs i plantejant una amarga reflexió sobre els drets i les responsabilitats que implica una democràcia real. Sí, el binomi visió/ceguesa és l'autèntic protagonista d'un muntatge que tant fa referència a l'opacitat del poder com a la ignorància o manca d'interès dels ciutadans cap a les decisions polítiques o al poder encegador d'una societat malaltissament consumista i atrapada en la necessitat d'un creixement perpetu. El muntatge ens proposa una visió sarcàstica i còmica d'un poder capaç de mostrar la seva cara més brutal en els moments més foscos i que busca en enemics externs la responsabilitat d'uns resultats electorals que no comprèn.

És la nova proposta de La Danesa, una companyia dedicada al teatre de text contemporani que va ser fundada el 2011 per Ota Vallès, Jumon Erra i Elena Fortuny. Fins al moment, han portat a escena els espectacles de creació pròpia Un disgust danès i La distància entre el llamp i el tro, a més de la proposta per a públic juvenil i familiar Ifigènia en taxi, de Sílvia Navarro.


Crítica: Assaig sobre la lucidesa

28/07/2018

Id hacia la luz

per Elisa Díez

(...)

La prosa de José Saramago no es fácil ni de ser leída y mucho menos de ser representada. La tarea de Jumon Erra ha sido magnánima y delante de tanta complejidad se agradece que el montaje fluya. Tanto la dramaturgia como la dirección añade un ritmo muy necesario en este tipo de montajes plagado de hechos, acciones (alguna de ellas repetitivas). El que quizás no acaba de entrar como debería es la caricatura de ciertos personajes que al público le resultarán excesivamente familiares, hubiera preferido un distanciamiento mayor de la política autóctona.

La puesta en escena es de aquellas que sorprende, ya que a la entrada del público nos encontramos con un escenario del todo vacío que los intérpretes van llenando. El dinamismo escénico le tiene mucho que agradecer al diseño de iluminación de Sylvia Kuchinow (impresionante para el Espai Lliure) y también del espacio sonoro creado por Enric Momfort y Roger Julià.

De entrada, el reparto es muy heterogéneo pero el trabajo de dirección ha ayudado a homogeneizarlo y la combinación funciona. Pese a algún descontrol de réplicas, típicas de los nervios del estreno, el casting de actores es muy acertado. Y aunque la obra es bastante coral, una "defecto" profesional me hace fijarme fijarme siempre en la complejidad de los personajes femeninos, cosa que me hace reivindicar más presencia en las carteleras barcelonesas de Elena Fortuny y Maria Ribera.

(...)