A Assaig sobre la ceguesa (1995) José Saramago, premi Nobel de literatura del 1998, imaginava un episodi de ceguesa que paralitzava de cop i volta tot un país. Uns anys més tard, tornava a prendre aquella mateixa societat com a protagonista d'una segona part de la història. Era Assaig sobre la lucidesa (2004), on suposava que en aquell país que anys enrere havia estat víctima d'una ceguesa temporal, es feien eleccions i la major part de la població decidia votar en blanc. La novel·la arriba ara a l'escenari, explorant la distància que separa els ciutadans de les decisions que prenen els seus governs i plantejant una amarga reflexió sobre els drets i les responsabilitats que implica una democràcia real. Sí, el binomi visió/ceguesa és l'autèntic protagonista d'un muntatge que tant fa referència a l'opacitat del poder com a la ignorància o manca d'interès dels ciutadans cap a les decisions polítiques o al poder encegador d'una societat malaltissament consumista i atrapada en la necessitat d'un creixement perpetu. El muntatge ens proposa una visió sarcàstica i còmica d'un poder capaç de mostrar la seva cara més brutal en els moments més foscos i que busca en enemics externs la responsabilitat d'uns resultats electorals que no comprèn.
És la nova proposta de La Danesa, una companyia dedicada al teatre de text contemporani que va ser fundada el 2011 per Ota Vallès, Jumon Erra i Elena Fortuny. Fins al moment, han portat a escena els espectacles de creació pròpia Un disgust danès i La distància entre el llamp i el tro, a més de la proposta per a públic juvenil i familiar Ifigènia en taxi, de Sílvia Navarro.
Valenta la proposta de La Danesa. Perquè agafar un llibre de culte com Assaig sobre la lucidesa i pretendre fer una dramaturgia és molt complicat. Troben un fil en el narrador/personatge que fa avançar la trama quasi explicant-la al públic i representant-se-la entre els actors. El conte té, avui, un enemic molt gran: La voluntat del poble de deixar els patits polítics (vells i nous) en escac, remet molt a sitacions polítiques a Catalunya, amb un comportament del legislatiu, l'executiu i el judicial sovint, perplex. En aquets joc, la revolució dels somriures que imagina Saramago s'ha produït a bastament (amb es seves conseqüents decepcions i retorns a la il·lusió utòpica en què tot és possible).
La posada en escena juga amb el terra que va convertint en una pissarra de símbols, en certa manera a El curiós incident del gos a mitjanit, amb un resultat igualment atractiu. En l'estrena, encara es percebia que falta un cert rodatge en la dicció de les rèpliques i, puntualment, en les solucions en l'escenografia, ben buida. Es tracta d'un treball molt honest, fet amb ganes de ser vistós escènicament i de connectar amb un públic que, practicament envolta els personatges. Unes volntats molt lloables i que aniran consolidant-se en les properes funcions.
El comportament de l'alcalde honest i de la dona que veia i el gos, en realitat, tenen molt de personatges brechtians que, des d'una distància de la faula, exemplifiquen un comportament ben humà i compromès amb el poble. Els personatges de Saramago serien cosins dels d'El cercle de guix caucasià o de La bona persona del Sezuan, per citar dos exemples. De fet, Òscar Intente (actor d'aquesta proposta) ja exemplifica el dramaturg alemany a Aula Brecht, resseguint el mestratge de Feliu Fomosa. Treball,a partir de la vlada de Saramago, fet i refet amb ofici.