Dramaturg i polític, Václav Havel va ser un
activista dissident que va patir les represàlies del règim que ostentava el
poder de l’aleshores
República Socialista de Txecoslovàquia. Escollit president
del seu país (Txèquia) el 1993, va aconseguir un prestigi literari
internacional que li valgué diversos premis i reconeixements.
Durant la dècada dels seixanta conreà el
teatre de l’absurd, gènere que és present en aquestes dues peces que s’han
estrenat a la Villarroel de la mà d’un dels nostres actors més sòlids: Pere
Arquillué.
Amb aquesta proposta, Arquillué –seguint les
passes de molts altres artistes, siguin de cinema o de teatre–ha fet el salt a
la direcció. Un salt agosarat, lluny de complaences, que fa honor als principis
que el mateix director declara en el programa de mà, i executat d’una manera precisa
i brillant.
Audiència i Vernissatge van ser
escrites el 1975, durant aquesta època d’ostracisme en què les obres de Havel
van ser prohibides i pensades per ser representades en petits cercles d’amics.
Es tracta de dues peces independents però intrínsecament relacionades que aquí es
presenten en solució de continuïtat. Ambdues comparteixen un mateix
protagonista –Vanek, en realitat un alter
ego de l’autor–, el qual, en situacions i espais diferents –a la primera és
al despatx de la fàbrica de cervesa on treballa i, a la segona, al pis “de
disseny” d’una parella amiga– ha d’enfrontar-se a una manera de ser i d’actuar
–política i personal– que no és la seva. Amb humilitat, educació i una
paciència infinita, el nostre heroi defensarà uns principis als quals no està
disposat a renunciar. La seva dignitat es mantindrà davant la prepotència i l’humiliant
paternalisme del cerveser que li ha donat feina –una feina que necessita, ja
que no pot exercir com a escriptor–, i enmig de l’aclaparador i manipulador
esnobisme del matrimoni que el convida a la inauguració del seu flamant
apartament, tot i que, en el darrer moment Vanek acabi “cedint” davant la
insistència de la singular parella.
Arquillué agraeix la feina al tercet que
l’acompanya: Josep Julien –espectacular en el seu histriònic paper de
cerveser–, Joan Carreras –un Vanek contingut i profundament expressiu– i la
sempre fantàstica, aquí explosiva, Rosa Gàmiz. I és comprensible, perquè la
seva contribució és tan fonamental com eficient. El director coneix el terreny
que trepitja, i els qui en formen part. Per això no ha dubtat a buscar l’assessorament
de tot un especialista en Havel, Jordi Casasampera, i el suport d’un actor
polifacètic, Ferran Carvajal, que ha començat a fer-se imprescindible en moltes
de les propostes actuals, sobretot quan es vol remarcar o tenir cura del
moviment. Cal també destacar l’escenografia de Max Glaenzel, capaç de patir una
metamorfosi sorprenent.
Una proposta interessant i arriscada, que no s’adiu
amb els corrents amables i festius que solen omplir la cartellera, però
necessària en un context en què els efectes de la Carta77 –el manifest d’un
grup d’intel·lectuals txecoslovacs en defensa dels drets humans i que va
suposar l’assetjament policial, presó, invitacions a l’exili per a tots els seus
signataris– semblen ser encara del tot
vigents en un estat anomenat Espanya.
