Audiència i Vernissatge

informació obra



Adaptació:
Anna Maria Ricart
Direcció:
Pere Arquillué, Sergi Belbel
Intèrprets:
Joan Carreras, Rosa Gámiz, Josep Julien
Escenografia:
Max Glaenzel
Vestuari:
Míriam Compte
Il·luminació:
Jaume Ventura
Ajudant de direcció:
Ferran Carvajal
Assesor de moviment:
Ferran Carvajal
Autor:
Clàudia Cedó
Sinopsi:

L’alienació, la mentalitat consumista dels homes i les dones del nostre temps, l’ambigüitat moral i l'intent de ser coherent amb un mateix davant d’una societat repressora són temes presents en tota l’obra de Václav Havel. El reconegut escriptor (i polític), nascut el 1936 i desaparegut el 2011, sempre es va entestar a mostrar, negre sobre blanc, la “crisi de la Humanitat actual” com ell mateix deia, a partir dels aspectes més grotescs i absurds del nostre món, i ho va fer amb molt d'humor. Un exemple són aquestes dues peces escrites el 1975, unes obres breus que ell mateix confessava que havia escrit principalment amb la intenció d’entretenir els amics, però que han acabat esdevenint dues de les creacions més representades i representatives del l’autor. Vanek (alter ego de l'autor) és el protagonista d’Audiència & Vernissatge, un humil intel·lectual que, coherent amb la seva dignitat, ens parla de l’ambigüitat moral i la relació amb el poder. Aquestes dues peces es fusionen en una sola en la vida de Vanek i en aquest espectacle. Audiència és l'absurd i perillós diàleg entre un escriptor represaliat pel règim (com ho va ser el mateix Havel), que ha estat destinat a treballar en una feina no qualificada en una fàbrica de cervesa on el seu nou cap, un mestre cerveser, li farà una estranya petició. Sortint de la fàbrica, Vanek és convidat a un Vernissatge ben especial a casa d’uns amics, una parella que viu en un món ple d'objectes materials, regles a seguir i veritats indiscutibles, al qual intentaran amb totes les seves forces que ell s'hi adapti. 

Amb aquestes dues obres convertides en una de sola, Havel ens parla de nosaltres, de la societat que hem creat i de la nostra relació amb aquesta societat, i perquè no puguem dir que no ho veiem, ens posa un mirall al davant. És cosa nostra veure'ns-hi o no reflectits.


Crítica: Audiència i Vernissatge

18/07/2018

Dos petits grans tasts de Václav Havel,

per Teresa Bruna

Vaig anar a veure Audiència & Vernissatge amb molta curiositat. Evidentment em feia molta il·lusió veure el primer treball de Pere Arquillué, un actor a qui admiro moltíssim, com a director; també recordava la versió que havia dirigit Marília Samper de Vernissatge i tenia ganes de repetir. Però potser el que més em va enganxar és el petit tast que ens van oferir a la presentació de l'espectacle: el ritme, el sentit de l'humor, l'ironia... que hi posaven tres mestres com Josep Julien, Rosa Gàmiz i Joan Carreras. De vegades suposo que estimo tant el teatre que, si algú em llegeix, deu pensar que la passió m'ho fa veure tot amb bons ulls. Una mica de raó, tindria... Però de debò, creieu-me: anar a La  Villarroel a veure aquestes dues peces és un regal que us feu a vosaltres mateixos. Són dues perles, dues obres d'art petitones (de 45 minuts), que t'atrapen, et fan riure, et sorprenen i, sobretot, et mostren que malgrat lo bé que us ho passeu, hi ha un subtext que no s'atura, que l'escriu el gran Václav Havel (Praga, 1936-2011) en un llenguatge que frega el surrealisme i que disfrutareu des de la proximitat de La Villarroel.  

Audiència & Vernissatge formen part d'una trilogia que l'autor va escriure des de la clandestinitat, abans de la caiguda del comunisme a Txecoslovàquia. En aquell moment les seves obres estaven prohibides, però eren molt conegudes de tothom. "La gent les escoltava en cassets. A Praga es parlava amb frases fetes provinents de l'obra!", ens va explicar Arquillué a la presentació.  El protagonista de totes dues és el mateix autor, amagat sota un alter ego, Vanek, que interpreta Joan Carreras. La primera, Audiència connecta amb el teatre de l'absurd. Vanek, abstemi o, en tot cas, no bebedor de cervesa, treballa -hi va treballar de debò!- en una fàbrica de cerveses, representada per un terra encatifat de llaunes buides i xafades. El seu Cap, Josep Julien, rep l'encàrrec de vigilar-lo i de fer-ne un informe, però ell -un gran xerraire- té prou feina bevent, i demana a Vanek, "que sap escriure millor", que ho escrigui ell mateix. Aquesta escena, envoltada d'altres significats -el poder queda ben marcat per atendre el treballador amb els peus sobre la taula del despatx i per l'encàrrec que rep el Cap, malgrat la beguda sigui més important per a ell- , és divertida pel seu propi contingut, però sobretot per veure com se les desempallega el Vanek perquè el seu Cap, que no para d'omplir-li la gerra, pensi que beu. No cal explicar més.

Un canvi acaronat amb la música de Lou Reed i arriba el Vernissatge, molt diferent del que vam veure al Maldà però, és clar, el contingut és el mateix. Aquí es tracta de pintar un retrat de dues persones de la societat benestant de l'època, visiblement reconfortades per l'agraïment de seguir el Poder, que conviden Vanek al seu pis, per intentar portar-lo ideològicament al seu terreny, una vegada enlluernat per la seva felicitat i esplèndida manera de viure. El pis és un niuet on no veiem res especial a la primera, però on l'escenògraf Max Glaenzel hi ha posat tot el seu sentit de l'humor. Hi ha un reclinatori d'aquells de les esglésies per posar-se de genolls "una peça magnífica!"; una fake de llar de foc, una Mare de Déu... i molts discos que entusiasmen l'amfitrió, un Roger Julià divertidíssim, amb una perruca que no es queda enrere. Tant ell com la seva companya, que interpreta Rosa Gàmiz, -coqueta, vital... magnífica!- parlen amb entusiasme de tot el que tenen i fan i, de la seva felicitat en tots els aspectes, d'una manera volgudament histriónica  i divertida.

Però darrere de tot hi ha  un país abatut pel totalitarisme, un escriptor castigat, gent empoderada a la que li agrada de mostrar la seva superioritat enfront els que no s'han doblegat... Dos textos que passen volant i que es poden extrapolar a l'actualitat perfectament. O centrar-nos en recordar aquest escriptor, ara que fa 50 anys de la Primavera de Praga. Arquillué ens recorda al programa de ma que "Havel va passar quatre anys i mig a la presó per signar el manifest Carta 77, després que un grup musical fos empresonat." Tot plegat va fer que Arquillué tingués ganes de parlar-ne des de l'altra costat. De dir-ho, recordar-ho i emocionar-nos. I ho han aconseguit amb escreix, tot l'equip.