Vaig anar a veure Audiència & Vernissatge amb molta
curiositat. Evidentment em feia molta il·lusió veure el primer treball de Pere
Arquillué, un actor a qui admiro moltíssim, com a director; també recordava la
versió que havia dirigit Marília Samper de Vernissatge
i tenia ganes de repetir. Però potser el que més em va enganxar és el petit
tast que ens van oferir a la presentació de l'espectacle: el ritme, el sentit
de l'humor, l'ironia... que hi posaven tres mestres com Josep Julien, Rosa
Gàmiz i Joan Carreras. De vegades suposo que estimo tant el teatre que, si algú
em llegeix, deu pensar que la passió m'ho fa veure tot amb bons ulls. Una mica
de raó, tindria... Però de debò, creieu-me: anar a La Villarroel a veure aquestes dues peces és un
regal que us feu a vosaltres mateixos. Són dues perles, dues obres d'art
petitones (de 45 minuts), que t'atrapen, et fan riure, et sorprenen i,
sobretot, et mostren que malgrat lo bé que us ho passeu, hi ha un subtext que
no s'atura, que l'escriu el gran Václav Havel (Praga,
1936-2011) en un llenguatge que frega el surrealisme i que disfrutareu des de la proximitat de La Villarroel.
Audiència & Vernissatge formen part d'una trilogia que l'autor va escriure des de la
clandestinitat, abans de la caiguda del comunisme a Txecoslovàquia. En
aquell moment les seves obres estaven prohibides, però eren molt conegudes de
tothom. "La gent les escoltava en cassets. A Praga es parlava amb frases
fetes provinents de l'obra!", ens va explicar Arquillué a la presentació.
El protagonista de totes dues és el mateix autor, amagat sota un alter
ego, Vanek, que interpreta Joan Carreras. La primera, Audiència connecta amb el teatre de l'absurd. Vanek, abstemi o, en tot
cas, no bebedor de cervesa, treballa -hi va treballar de debò!- en una fàbrica
de cerveses, representada per un terra encatifat de llaunes buides i xafades.
El seu Cap, Josep Julien, rep l'encàrrec de vigilar-lo i de fer-ne un informe,
però ell -un gran xerraire- té prou feina bevent, i demana a Vanek, "que sap escriure
millor", que ho escrigui ell mateix. Aquesta escena, envoltada d'altres
significats -el poder queda ben marcat per atendre el treballador amb els peus
sobre la taula del despatx i per l'encàrrec que rep el Cap, malgrat la beguda sigui més important per a ell- , és divertida pel seu propi contingut, però
sobretot per veure com se les desempallega el Vanek perquè el seu Cap, que no para d'omplir-li la gerra, pensi que
beu. No cal explicar més.
Un
canvi acaronat amb la música de Lou Reed i arriba el Vernissatge, molt diferent del que vam veure al Maldà però, és
clar, el contingut és el mateix. Aquí es tracta de pintar un retrat de dues
persones de la societat benestant de l'època, visiblement reconfortades per l'agraïment de seguir el Poder, que
conviden Vanek al seu pis, per intentar portar-lo ideològicament al seu
terreny, una vegada enlluernat per la seva felicitat
i esplèndida manera de viure. El pis és un niuet on no veiem res especial a
la primera, però on l'escenògraf Max Glaenzel hi ha posat tot el seu sentit de
l'humor. Hi ha un reclinatori d'aquells de les esglésies per posar-se de
genolls "una peça magnífica!"; una fake de llar de foc, una Mare de
Déu... i molts discos que entusiasmen l'amfitrió, un Roger Julià divertidíssim,
amb una perruca que no es queda enrere. Tant ell com la seva companya, que interpreta Rosa
Gàmiz, -coqueta, vital... magnífica!- parlen amb entusiasme de tot el que tenen i
fan i, de la seva felicitat en tots els aspectes, d'una manera volgudament
histriónica i divertida.
Però darrere de tot hi
ha un país abatut pel totalitarisme, un escriptor castigat, gent empoderada
a la que li agrada de mostrar la seva superioritat enfront els que no s'han
doblegat... Dos textos que passen volant i que es poden extrapolar a l'actualitat
perfectament. O centrar-nos en recordar aquest escriptor, ara que fa 50 anys de
la Primavera de Praga. Arquillué ens recorda al programa de ma que "Havel va
passar quatre anys i mig a la presó per signar el manifest Carta 77, després
que un grup musical fos empresonat." Tot plegat va fer que Arquillué tingués
ganes de parlar-ne des de l'altra costat. De dir-ho, recordar-ho i
emocionar-nos. I ho han aconseguit amb escreix, tot l'equip.
