Ausencias

informació obra



Direcció:
Jordi Oriol, Kolmanskop Project
Ajudant de direcció:
Daniela Feixas
Intèrprets:
Muguet Franc, Anna Güell
Escenografia:
Àlex Aviñoa, Silvia Delagneau
Vestuari:
Àlex Aviñoa, Silvia Delagneau
Il·luminació:
Àlex Aviñoa
Producció:
Q-ars Teatre
Companyia:
Kaddish/ Kolmanskop
Sinopsi:

Ausencias és un conte pertorbador. Un conte que retrata una autora de contes. Un meta text que neix de la voluntat de traduir en escena el món fantàstic de les narracions de l'escriptora Cristina Fernández Cubas, i alhora atrevir-se a idear un "conte paral·lel" (com ho denomina l'escriptora) generat a partir de la lectura dels seus nombrosos contes. S'inspira en situacions, atmosferes, detalls o personatges d'un gran ventall de contes com Mi hermana ElbaLúnula y VioletaEn el emisferio surLos altillos del BrumalHelicónEl legado del abueloEl moscardón o Ausencia.

Del còctel de tots ells, n'ha sorgit un nou text marcat per la por a perdre la identitat, de l'existència de l'alteritat, de les múltiples personalitats, o d'allò que no sabem que som en realitat. I és que, en paraules de Fernández Cubas, els seus contes sorgeixen de "conjurar malsons, navegar pels límits de la raó, viatjar vers al desconegut, instal·lar-se en un llindar fronterer des d'on burlar l'espai i el temps...", enfrontar-se a les "ausencias".

Crítica: Ausencias

19/06/2018

L'estupenda Anna Güell es situa a les dues bandes del mirall d'aquest tan suggerent com notable espectacle

per Ramon Oliver

Ho sabem des de sempre :  trobar-te cara a cara amb el teu doble significa reconèixer que t’has topat amb el sinistre ;  amb aquella dualitat que et qüestiona com a identitat unívoca i et pot conduir cap a territoris psíquics que preferiries no haver conegut  .De fet, fins i tot abans que el doctor Sigmund Freud li donés un cos teòric al tema el món de la ficció literària ja havia reflectit en nombroses ocasions els efectes de tan desestabilitzadora trobada ; el mateix Freud va recórrer a aquests casos reflectits per la literatura a l’hora de construir la seva teoria. I esclar: encara que el cas dels bessons i les bessones que sempre han sabut de l’existència d’un duplicat i han conviscut amb ell no sigui exactament el mateix, no cal ni dir que també en ells i en elles  l’efecte mirall pot conduir cap a terrenys plens de confusió. Terrenys en els quals la rivalitat, la completa identificació o el complert rebuig, la identificació narcisista o l’odi originat pel narcisisme ferit que es pot originar al veure  en l’altre la pròpia imatge invertida, , hi fan sovint acte de presència. També els bessons i les bessones amb conflicte d’identitat de per mig tenen una bona representació en el món de les ficcions. Per posar uns pocs exemples cinematogràfics, només cal pensar en aquells malaltissos germans  “Inseparables”  de David Cronenberg, o en les molt letals “Germanes” de Brian de Palma. O , mirant cap el Hollywood més clàssic, en la Bette Davis desdoblada en dos d’ “Una vida robada” i de “Su propia víctima” ( que jo recordi, Bette és l’única actriu que ha fet de bessona seva en dues ocasions diferents), o en  l’Olivia de Havilland de “A través del espejo”.

I, malgrat les diferències, Olivia i Bette i els jocs de suplantacions que interpretaven en aquelles pel·lícules em van venir al cap més d’un cop , assistint a la representació d’aquest excel·lent espectacle de Q-ars Teatre  que és “Ausencias”. Un espectacle que, com el títol de  la peli protagonitzada per la Havilland, també ens proposa anar constantment a través del mirall, d’una banda cap a una altra, fins no saber potser ja a quina banda ens situem. Aquesta és la molt suggestiva desorientació que s’han proposat Jordi Oriol i Daniela Feixas a l’hora de crear una dramatúrgia que vol reflectir no solament el conte de Cristina Fernández Cubas que li dona cos narratiu  a l’espectacle, sinó l’atmosfera general que es mou per tota l’obra de l’autora. Si assoleix o no aquest darrer objectiu és quelcom que només podran valorar els bons coneixedors de l’escriptura de Fernández Cubas. Però el que resulta notori fins i tot pels que no ho som, és la forma com aquesta dramatúrgia ens endinsa brillantment pel terreny de les incerteses , oferint-nos sempre la possibilitat d’especular també nosaltres sobre la fràgil realitat del que estem veient. Això, des de el mateix moment en el qual arrenca l’espectacle ficant-nos en un equívoc : el que aparentment sembla un cas de desorientació potser vinculat a la demència en alguna de les seves formes, ben aviat demostra pertànyer a una altre categoria. I la direcció de Jordi Oriol – tan donat sempre a jugar amb mots i lletres i a explorar precisament els equívocs cap els quals ens condueixen significats i significants-  utilitza amb intel·ligència els escassos cinquanta minuts de l’espectacle per visualitzar la dimensió especular de tot el que passa o no passa a l’escenari. Un petit escenari en el qual – i a banda la molt correcta presència de Muguet Franc- ens hi trobem una gran actriu. Des del seu discurs inicial d’acceptació d’un important premi literari, Anna Güell exhibeix aquí tota la gamma de recursos interpretatius de les quals precisa la complexitat del(s) seu(s) personatge(s). Només per ella (encara que ella no sigui ni de lluny l’única raó per no perdre’s la proposta) , ja caldria donar-li una forta presència a aquestes “Ausencias”.