Ho sabem des de sempre : trobar-te
cara a cara amb el teu doble significa reconèixer que t’has topat amb el
sinistre ; amb aquella dualitat que et
qüestiona com a identitat unívoca i et pot conduir cap a territoris psíquics
que preferiries no haver conegut .De
fet, fins i tot abans que el doctor Sigmund Freud li donés un cos teòric al
tema el món de la ficció literària ja havia reflectit en nombroses ocasions els
efectes de tan desestabilitzadora trobada ; el mateix Freud va recórrer a
aquests casos reflectits per la literatura a l’hora de construir la seva
teoria. I esclar: encara que el cas dels bessons i les bessones que sempre han
sabut de l’existència d’un duplicat i han conviscut amb ell no sigui exactament
el mateix, no cal ni dir que també en ells i en elles l’efecte mirall pot conduir cap a terrenys
plens de confusió. Terrenys en els quals la rivalitat, la completa
identificació o el complert rebuig, la identificació narcisista o l’odi
originat pel narcisisme ferit que es pot originar al veure en l’altre la pròpia imatge invertida, , hi
fan sovint acte de presència. També els bessons i les bessones amb conflicte
d’identitat de per mig tenen una bona representació en el món de les ficcions.
Per posar uns pocs exemples cinematogràfics, només cal pensar en aquells
malaltissos germans “Inseparables” de David Cronenberg, o en les molt letals
“Germanes” de Brian de Palma. O , mirant cap el Hollywood més clàssic, en la
Bette Davis desdoblada en dos d’ “Una vida robada” i de “Su propia víctima” (
que jo recordi, Bette és l’única actriu que ha fet de bessona seva en dues
ocasions diferents), o en l’Olivia de
Havilland de “A través del espejo”.
I, malgrat les diferències, Olivia i Bette i
els jocs de suplantacions que interpretaven en aquelles pel·lícules em van
venir al cap més d’un cop , assistint a la representació d’aquest excel·lent
espectacle de Q-ars Teatre que és
“Ausencias”. Un espectacle que, com el títol de
la peli protagonitzada per la Havilland, també ens proposa anar
constantment a través del mirall, d’una banda cap a una altra, fins no saber
potser ja a quina banda ens situem. Aquesta és la molt suggestiva desorientació
que s’han proposat Jordi Oriol i Daniela Feixas a l’hora de crear una
dramatúrgia que vol reflectir no solament el conte de Cristina Fernández Cubas
que li dona cos narratiu a l’espectacle,
sinó l’atmosfera general que es mou per tota l’obra de l’autora. Si assoleix o
no aquest darrer objectiu és quelcom que només podran valorar els bons
coneixedors de l’escriptura de Fernández Cubas. Però el que resulta notori fins
i tot pels que no ho som, és la forma com aquesta dramatúrgia ens endinsa
brillantment pel terreny de les incerteses , oferint-nos sempre la possibilitat
d’especular també nosaltres sobre la fràgil realitat del que estem veient.
Això, des de el mateix moment en el qual arrenca l’espectacle ficant-nos en un
equívoc : el que aparentment sembla un cas de desorientació potser vinculat a
la demència en alguna de les seves formes, ben aviat demostra pertànyer a una
altre categoria. I la direcció de Jordi Oriol – tan donat sempre a jugar amb
mots i lletres i a explorar precisament els equívocs cap els quals ens
condueixen significats i significants- utilitza
amb intel·ligència els escassos cinquanta minuts de l’espectacle per
visualitzar la dimensió especular de tot el que passa o no passa a l’escenari.
Un petit escenari en el qual – i a banda la molt correcta presència de Muguet
Franc- ens hi trobem una gran actriu. Des del seu discurs inicial d’acceptació
d’un important premi literari, Anna Güell exhibeix aquí tota la gamma de
recursos interpretatius de les quals precisa la complexitat del(s) seu(s)
personatge(s). Només per ella (encara que ella no sigui ni de lluny l’única raó
per no perdre’s la proposta) , ja caldria donar-li una forta presència a
aquestes “Ausencias”.
