Ausencias és un conte pertorbador. Un conte que retrata una autora de contes. Un meta text que neix de la voluntat de traduir en escena el món fantàstic de les narracions de l'escriptora Cristina Fernández Cubas, i alhora atrevir-se a idear un "conte paral·lel" (com ho denomina l'escriptora) generat a partir de la lectura dels seus nombrosos contes. S'inspira en situacions, atmosferes, detalls o personatges d'un gran ventall de contes com Mi hermana Elba, Lúnula y Violeta, En el emisferio sur, Los altillos del Brumal, Helicón, El legado del abuelo, El moscardón o Ausencia.
Del còctel de tots ells, n'ha sorgit un nou text marcat per la por a perdre la identitat, de l'existència de l'alteritat, de les múltiples personalitats, o d'allò que no sabem que som en realitat. I és que, en paraules de Fernández Cubas, els seus contes sorgeixen de "conjurar malsons, navegar pels límits de la raó, viatjar vers al desconegut, instal·lar-se en un llindar fronterer des d'on burlar l'espai i el temps...", enfrontar-se a les "ausencias".
Tot bon conte té vocació escènica, si més no, mereix ser explicat en veu alta, amb modulacions de la veu, o ser dit a cau d’orella. Ausencias és més que un bon conte, és una amalgama de contes convertits en una única història amb una bona dosi de fantasia i misteri. Cristina Fernández Cubas s’ha fet un merescut lloc en la narrativa contemporània, els seus contes figuren en les lectures recomanades dels temaris de batxillerat. Jordi Oriol i Daniela Feixas han pres uns quants contes de Fernández Cubas per fer-ne un espectacle rodó. Un conte sobre la pròpia identitat amb plecs i replecs, una història que es planteja la identitat construïda amb el reflex de “l’altre”. Es tracta d’una profunda reflexió sobre el jo bastida amb els elements senzills que brinda la quotidianitat -una constant en la narrativa de Fernández Cubas. Malgrat la humilitat dels elements formals: llenguatge, retòrica, etc., Oriol i Feixas fan créixer un complex joc de miralls dramatúrgicament molt ben col·locats. Un joc que troba el seu precís tornaveu en l’espai escènic/il·luminació d’Àlex Aviñoa i Silvia Delagneau. Anna Güell i Muguet Franc ens serveixen el joc de forma magistral. Anna Güell és Elba, una escriptora madura de renom en plena crisi creativa o la seva germana bessona idèntica? Muguet Franc és la neboda, però podria ser la filla. Güell juga magistralment el doble paper d’original i còpia a l’ensems. Els blancs d’una senilitat prematura, Güell els serveix amb una amplia paleta de matisos que ens faran dubtar i intentar esbrinar si som qui som o qui els altres pensen que som. Muguet Franc entomarà el seu paper com a neboda de resignada amabilitat; sense escarafalls però amb gest precís, replantejarà la seva pròpia identitat en funció de les llavors del dubte que va escampant la seva antagonista escènica. Assistim a una funció d’alt voltatge que condensa en una hora un món íntim d’inabastable fondària. Una funció de la que ens cal parlar-ne en sortir i que convida a llegir o rellegir el particular univers de Fernández Cubas alhora tan proper.