Ausencias és un conte pertorbador. Un conte que retrata una autora de contes. Un meta text que neix de la voluntat de traduir en escena el món fantàstic de les narracions de l'escriptora Cristina Fernández Cubas, i alhora atrevir-se a idear un "conte paral·lel" (com ho denomina l'escriptora) generat a partir de la lectura dels seus nombrosos contes. S'inspira en situacions, atmosferes, detalls o personatges d'un gran ventall de contes com Mi hermana Elba, Lúnula y Violeta, En el emisferio sur, Los altillos del Brumal, Helicón, El legado del abuelo, El moscardón o Ausencia.
Del còctel de tots ells, n'ha sorgit un nou text marcat per la por a perdre la identitat, de l'existència de l'alteritat, de les múltiples personalitats, o d'allò que no sabem que som en realitat. I és que, en paraules de Fernández Cubas, els seus contes sorgeixen de "conjurar malsons, navegar pels límits de la raó, viatjar vers al desconegut, instal·lar-se en un llindar fronterer des d'on burlar l'espai i el temps...", enfrontar-se a les "ausencias".
Ausencias és un viatge pels equívocs d ela literatura. La dramatúrgia de Jordi Oriol i de Daniela Feixas juga amb l'equívoc, traslladant als personatges a una banda i l'altra del mirall. Com el malson d'un conte en què és impossible reconèixer qui és qui entre dues bessones perquè han jugat tants cops a canviar-se els papers que, ara, ja no poden reafirmar-se. Només els fets vitals marquen diferències: L'amor i la mort. Per``o aquesta dependència continuarà per sempre més. Com si fos impossible, realment siles que apareixen a escena són mare i filla o tieta i neboda. Com si el personatge canviés si entrés a una banda o altra del marc del mirall.
L'espai escènic és suggerent amb una mena de fals mirall que, en realitat són dues parts idèntiques. Potser costa entendre la convenció dels llums de neó, per evidenciar que s'entra (probablement) en un nou estadi de lectura. En tot cas, com tot es construeix sobre el fum de la memòria o de la imaginació, pertot arreu es troben dobles sentits. I és alló que és impossible saber quin pla és el real i quin el reflectit. en tot cas, l'absència marca el canvi de paradigma. Ara potser ja no seran dues gotes d'aigua (com aquelles germanes que una va guanyar un premi de literatura escolar, i l'altra, no) però es mantondrà la dependència.
Els contes són històries que s'expliquen dins d'elles mateixes. Que no poden respondre a una lògica racional. Aquests canvis de paradigmes són els que els fan atractius. I Anna Güell i Muguet Franc es mouen molt bé entre aquest espai volàtil, indeterminat. Probablement, fent bona la mirada de l'autora Cristina Fernández Cubas. No s'escapa que l'obra, estrenada el 2016, va suposar el retorn a la carretera de la companyia Q-Ars, després de la funció L'alè de la vida en què Mercè Anglès (cofundadora junt amb Güell de la companyia) encara hi va intervenir tot i la seva malaltia. Aquesta Ausencia, evidencia la necessitat de Güell de superar el suport que havien tingut les dues actrius en una llarga carrera de peces interessants(l'última amb totes dues va ser Invocació, a partir dels personatges femenins de Ricard III) adaptant tot tipus de textos. Ara, la neboda, li dóna un relleu, una voluntat de continuar. Al festival del Temporada Alta del 2018, Q-Ars va proposar una mirada nova: Simone, amb Daniela Feixas com a dramaturga. Celebrem que Q-Ars segueixi endavant.