La companyia Egos Teatre ha fet un salt a finals dels anys seixanta i inicis dels anys setanta del segle XX amb un espectacle que parodia i qüestiona a la vegada el fenomen del “baby boom” que quinze anys abans es va produir als Estats Units i després es va estendre fins a la Seca i la Meca com una taca d'oli.
Amb una estètica del cinema, la moda, els costums i els hàbits de la descoberta del turisme i l'explotació de la costa catalana, sobretot l'anomenada Costa Brava, se situen en un càmping lliure a prop de Tossa de Mar on se celebra un dels festivals de la cançó de l'època i ho amaneix amb una trama de comèdia kitsch del temps anomenat del “destape” que va envair el cinema amb pit i cuixa i d'erotisme com a filosofia de la vida.
Una comèdia, sí, però sense portes ni finestres. Només amb una tenda de campanya amb tancament de cremallera, matalassos inflables, caixes d'envasos de coca-cola i un escampall de torretes amb plantes diverses que, acompanyades d'unes grans estores de gespa artificial, creen l'ambient boscà d'acampada.
En aquest vodevil musical dels Egos Teatre la llengua és un aiguabarreig de català de soca-rel amb castellà estrangeritzat i la música beu de les fonts de l'estil lleuger i carrincló de l'època i hi ha sobretot moltes banyes repartides a tort i a dret: una sueca que es fa el suec —mai més ben dit i els espectadors ja sabran per què—; un ministre d'Assumptes Inferiors que presideix el Concurso Estatal de Canción Ligera pròpia de la Dictadura en colors; una concursant amant del ministre que guanya per “enxufe”; la dona del ministre que conviu amb les nombroses infidelitats però que també se'n revenja tenint com a amant el secretari del seu marit; l'esmentat secretari que es replanteja el paper d'amant de la mestressa; la sueca en qüestió, una tal Ulrika amb deix de català prepirinenc, que a més de fer-se el suec, com deia, vol espiar el ministre i la seva amant en acte d'infidelitat per canviar el veredicte del concurs; i un guardabosc malferit misteriosament, manc i amb una cama quixotesca, que viu solitari al bosc en una cabana —per cert, els espectadors la poden veure abans d'entrar a la sala— i finalment un element aliè a tots ells i, més que aliè, alienígina, que capgira totes les teories científiques conegudes fins ara sobre el fenomen del “baby boom”.
Tot plegat és possible saber-ho ara gràcies a la pel·lícula domèstica amb una màquina súper 8 de vintage que la tal sueca Ulrika enregistra i que, en temps real, els espectadors poden ampliar en primers plans amb la projecció amb quatre pantalles al voltant de la sala, gràcies a les actuals connexions digitals aplicades a les arts escèniques.
La gresca està garantida durant una hora i tres quarts de «Baby Boom». Una gresca que va en augment gràcies als successius embolics de faldilles i també de pantalons, de malentesos i de situacions que acaronen l'esperpent, que és un dels orígens de la companyia Egos Teatre, i que tenen els millors moments, esclar, en les intervencions cantades, ja sigui en solitari o corals, excel·lents Anna Alborch, Rubèn Montañá o Toni Sans —els tres veterans de la companyia— i no menys espectaculars Alexandra González, José Pedro García Balada i Mònica Vives perquè la intenció d'origen i final de «Baby Boom» és, per damunt de tot, l'espectacle musical.
Diguem també que tot passa la nit de Sant Llorenç, el dia 12 d'agost del 1969, i que hi ha pluja d'estels —feia poc, el 21 de juliol, que Neil Armstrong havia posat el primer peu a la Lluna—, una opció que els Egos Teatre aprofiten per fer una picada d'ullet al clàssic «Somni d'una nit d'estiu» on els poders màgics fan miracles i converteixen el personatge més innocent, lleig i horrorós de la troupe shakesperiana en una poció d'amor inevitable. Aquí no hi ha en Puck i no hi ha les fades, però ja hem dit que hi ha un pòtol boscater i un alienígina trempat, dos personatges que, ben barrejats i sacsejats com un còctel, a vegades ben encauxutats en disfresses de pantera rosa o de diversos colors i sempre amb cua llarga, acaben creant una comèdia amb tocs surrealistes, eròtics primaris i una comèdia eminentment delirant que es veu millor si es mira amb ulls de nostàlgia gens enyorada d'un temps i d'un país que ha quedat enrere per sempre. (...)
