Ballet Flamenco Sara Baras (Medusa, La guardiana)

Dansa

informació obra


Estrena:
Única actuació a Catalunya
Direcció:
Sara BARAS
Dramatúrgia:
Sara BARAS (guió)
Coreografia:
Sara BARAS
Companyia:
Ballet Flamenco Sara Baras
Composició musical:
Keko BALDOMERO
Escenografia:
Ras ARTESANOS
Il·luminació:
Sara BARAS
Vestuari:
Torres i Cosano, Ras Artesanos, Sara Baras
Intèrprets:
Sara BARAS (Medusa), Jose SERRANO (Perseu), Carmen CAMACHO (Atenea), David MARTÍN (Posidó), Maria del Rosario PEDRAJA (Esteno), Maria Jesús GARCÍA (Euríale), Daniel SALTARES (pretendent), Alejandro RODRÍGUEZ (pretendent/guerrer), Raúl FERNÁNDEZ (pretendent/guerrer), Manuel RAMÍREZ (pretendent/guerrer), Maria Jesús GARCÍA (graya), Rosario PEDRAJA (graya), Carmen CAMACHO (graya), Cristina ALDÓN (nimfa), Tamara MACÍAS (nimfa)
Interpretació musical:
Keko BALDOMERO (guitarra), Andrés MARTÍNEZ (guitarra), Ivo CORTÉS (violoncel), Antonio SUÁREZ (percussió), Manuel MUÑOZ 'PÁJARO' (percussió)
Producció:
Festival Castell de Peralada, Festival de Teatre Clàssic de Mérida, Saba Danza
Sinopsi:

Fa dues edicions va captivar al públic de Peralada amb la seva particular visió de La Pepa. Ara torna però amb una mirada als mites més originaris: Sara Baras indaga en la figura de Medusa, per a ella, La Guardiana, en un espectacle que porta la signatura de la bailaora al seu guió, a la coreografia i a la direcció. Símbol de puresa, Medusa, sacerdotessa de la deessa de la guerra Atena, és violada per Posidó, déu del mar; la pèrdua de la virginitat de Medusa rep un càstig exemplar de part d’Atena: a més de ser desterrada, es convertirà en pedra tot allò que la miri i els seus cabells es transformaran en serps. Herois vinguts d’arreu voldran matar-la per quedar-se amb els seus poders. Embarassada pel déu Posidó, finalment és Perseu, fill de Zeus i de la mortal Dànae, qui la assassina decapitant-la. Una tragèdia en clau flamenca.

Crítica: Ballet Flamenco Sara Baras (Medusa, La guardiana)

09/08/2014

El ball de Sara Baras és el millor de Medusa, una obra on el maridatge entre mitologia i el flamenc no acaba de funcionar per

per Montse Otzet

El ball de Sara Baras és el millor de Medusa, una obra on el maridatge entre mitologia i el flamenc no acaba de funcionar per la falta d’una bona dramatúrgia que l’artista millor hagués encarregat a un director teatral, com ja va fer amb Juana la boja (Luis Olmos) i Mariana Pineda (Lluis Pasqual). Cert que un bon resultat no estaria assegurat, però segur que hagués omplert molts buits on ara no passa res.
En aquest muntatge, la bailaora és la responsable de la direcció, del guió i de la coreografia i això no li dóna la suficient perfectiva per a veure que la història de Medusa, el mite grec, cau com una làpida i asfixia al bon ball que hi ha a l’obra.
Sara Baras, la trajectòria de la qual es caracteritza per haver dedicat espectacles a dones i fets històrics com Juana la boja (2000), Mariana Pineda (2002), Carmen (2007) i La Pepa (2012), pel seu últim muntatge ha escollit Medusa , el mite grec que l’artista construeix a partir de la dualitat dona – monstre. Com dona, es veu violada i embarassada per Posidó, condemnada per la pèrdua de la virginitat, desterrada i morta per Perseu. Com monstre, es converteix en un ser amb cabells de serpents que converteix en pedra a tot aquell que desafiava la seva mirada.
Per tal que la narració tingués un contingut més o menys fàcil de seguir, el cantautor Javier Ruibal ha rimat uns textos que recita l’actor Juan Carlos Vellido. Això, al costat d'una música intensa i quasi cinematogràfica de Keko Baldomero, pretén accentuar el drama de la història, d’una narració que no acaba d’interessar, ni pel contingut del drama, ni per la interpretació dramatitzada que en molts moments cau en una simple exageració de gestos, ni per un vestuari poc afortunat on les túniques gregues dels homes són difícils de compaginar amb pantalons i sabates de flamenc.
Sens dubte el millor de Medusa és la part de ball flamenc on, a més d’apreciar - se un bon cos de ball, Sara Baras manté tota la seva grandesa interpretativa a través dels seus majestuosos braços, dels seus girs de vertigen i del seu endimoniat zapateado. Força, poderio, elegància i precisió es reuneixen en la figura d’aquesta excel·lent artista que hauria de deixar reposar a personalitats i mites per dedicar-se allò que fa millor: ballar flamenc en majúscules.