El ball de Sara Baras
és el millor de Medusa, una obra on
el maridatge entre mitologia i el flamenc no acaba de funcionar per la falta
d’una bona dramatúrgia que l’artista millor hagués encarregat a un director
teatral, com ja va fer amb Juana la boja (Luis
Olmos) i Mariana Pineda (Lluis
Pasqual). Cert que un bon resultat no estaria assegurat, però segur que hagués omplert
molts buits on ara no passa res.
En aquest muntatge, la bailaora
és la responsable de la direcció, del guió i de la coreografia i això no li dóna
la suficient perfectiva per a veure que la història de Medusa, el mite grec,
cau com una làpida i asfixia al bon ball que hi ha a l’obra.
Sara Baras,
la trajectòria de la qual es caracteritza per haver dedicat espectacles a dones
i fets històrics com Juana la boja (2000), Mariana Pineda (2002), Carmen
(2007) i La Pepa (2012), pel seu
últim muntatge ha escollit Medusa , el
mite grec que l’artista construeix a partir de la dualitat dona – monstre. Com
dona, es veu violada i embarassada per Posidó, condemnada per la pèrdua de la
virginitat, desterrada i morta per Perseu. Com monstre, es converteix en un ser
amb cabells de serpents que converteix en pedra a tot aquell que desafiava la
seva mirada.
Per tal que la narració tingués un contingut més o menys fàcil de seguir, el
cantautor Javier
Ruibal
ha rimat uns textos que recita l’actor Juan
Carlos
Vellido.
Això, al costat d'una música intensa i quasi cinematogràfica de Keko
Baldomero,
pretén accentuar el drama de la història, d’una narració que no acaba d’interessar, ni pel contingut del drama, ni per la
interpretació dramatitzada que en molts moments cau en una simple exageració de
gestos, ni per un vestuari poc afortunat on les túniques gregues dels homes són difícils
de compaginar amb pantalons i sabates de flamenc.
Sens dubte el millor de Medusa és la
part de ball flamenc on, a més d’apreciar - se
un bon cos de ball, Sara Baras
manté tota la seva grandesa interpretativa a través dels seus majestuosos
braços, dels seus girs de vertigen i del seu endimoniat zapateado.
Força, poderio,
elegància i precisió es reuneixen en la figura d’aquesta excel·lent artista que
hauria de deixar reposar a personalitats i mites per dedicar-se allò que fa
millor: ballar flamenc en majúscules.
